Em sorprèn enormement que hi hagi veus, com la de Rascageneres fa tot just quinze dies en la seva columna al Diari, que de forma irònica vulguin deslegitimar els representants sindicals andorrans per voler impulsar una proposició de llei de reforma del sistema electoral, amb l’argument que ells no s’han de dedicar a la defensa dels interessos generals.
Al sindicalisme andorrà se li pot retreure moltes coses i demanar-li propostes d’esmena, que poden anar des de la poca o nul·la representativitat en el sector privat fins a la necessitat d’adaptar un discurs que molt sovint sembla poc ajustat a les relacions laborals del segle XXI, passant per una renovació de lideratges. Però el que no se li pot negar és la participació política, o el que alguns simplifiquen amb l’expressió “fer política”, perquè en la defensa d’una millora de les condicions de vida i de treball, essència mateixa del sindicalisme, hi va implícita la participació en l’àmbit polític.
La història és testimoni del que dic. Un dels moviments en els inicis del sindicalisme que es va produir a la Gran Bretanya a principi del segle XIX és el cartisme, que era un moviment obrer de característiques essencialment polítiques; argumentava que quan els treballadors assolissin el poder polític podrien canviar les lleis per als interessos dels treballadors. Però no cal anar als inicis sinó veure exemples més recents com el del cofundador del sindicat polonès Solidaritat Lech Walesa presidint el seu país o destacats líders sindicals incorporats a les llistes electorals i que acaben sent diputats, i per tant legislant interessos generals.