x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Roc de les Bruixes

Cal fer compatible la preservació del patrimoni amb l’exposició pública
Actualitzada 25/06/2018 a les 06:48
Les teories, debats i actualitat en general sobre els gravats del roc de les Bruixes, al poble de Prats, a Canillo, han ocupat amplis espais darrerament als mitjans del país i qui potser n’ha dedicat més ha estat el col·lega i amic Andrés Luengo.
Una de les polèmiques a l’entorn del roc, o roca, és l’origen i datació. Hem vist Pere Casamajó considerar-lo obra dels ibers, els segles III o II abans de Crist, per similitud i amb altres gravats catalogats per ell mateix –uns 10.000, bona part dels quals a la Cerdanya–. Pere Canturri (a. c. s.), que el va descobrir el 1962, el situava a l’edat del bronze, i Gerard Remolins, impulsor de les visites actuals, ve a coincidir o s’aproxima més a la teoria del pioner.
La localització del lloc a les xarxes i les visites mateixes de Remolins han estat la causa d’una altra polèmica. Hi ha els que han volgut mantenir la ubicació en secret –com si els secrets fossin possibles a la llarga en aquest veïnatge-estat– per tal que resulti inaccessible i protegir-lo d’actes d’incivisme, dissortadament freqüents també aquí –encara no fa gaire vam divulgar les pintades a El Festejador, del Parc de la Mola d’Encamp, ben poc després de restaurat–.
Finalment, la decisió del ministeri de Cultura ha estat senyalitzar el camí d’accés i protegir el tresor patrimonial amb tanques que hi impedeixin el contacte físic. Més enllà del debat sobre orígens i datacions, la coincidència general és que aquest roc, o roca, de les Bruixes del poble de Prats a Canillo és d’un gran valor, i únic en l’entorn pirinenc.
La polèmica és quelcom habitual en el món de l’arqueologia. Ho hem vist també respecte del jaciment de la Roureda de la Margineda: que si és el castell d’Enclar o un poblat medieval, d’ús civil, sense que els defensors d’una tesi o l’altra deixin de reconèixer, també, la importància destacada.
Hem vist també la diferència entre l’obertura a les visites de les restes de la Roureda i el tancament de la balma, a la mateixa zona, amb les restes més antigues trobades fins ara en aquest Principat, o a la cova d’en Llunci, d’Encamp. En aquests dos casos hi ha una raó complementària al proteccionisme: els forats oberts durant les excavacions fan els indrets perillosos per a la integritat de visitants espontanis i sense acompanyament quali­ficat.
En qualsevol cas, semblaria que el patrimoni nacional, més com més important i original, s’hauria de posar en valor, d’explotar en benefici del coneixement de la ciutadania i com a atractiu per al turisme cultural, tan cobejat per les institucions, si hem de fer cas de les constants declaracions d’alguns dels seus responsables.
Els frescos de Santa Coloma, la recuperació dels quals va costar uns bons milions, han trobat una solució, cara, i absolutament aïllada d’altres béns, fora del seu marc natural que, per a Canturri, hauria estat l’església d’on van sortir, amb les reformes necessàries per a la seguretat de les obres, conservació inclosa, que potser haurien requerit menys despesa.
A les dependències de Patrimoni hem pogut veure, en alguna vitrina a l’entrada de les dependències actuals, unes quantes restes de ceràmica del poble de Prats i sens dubte els seus dipòsits i documents són molts més, en quantitat i qualitat.
La solució ideal de construir i habilitar el Museu Nacional, que DA va incloure al seu darrer programa electoral per fer realitat en aquesta legislatura que agonitza, ja hem vist en què ha quedat, com tants altres compromisos de les campanyes d’arreu, i més en l’àmbit de la cultura. I no es pot mantenir seriosament que és per falta de recursos, o d’espai, quan es fan o es proposen emblemàtics i costosíssims núvols o casinos, encara menys quan es poden afegir participacions privades a les públiques.
A falta de la gran obra –sempre hem dit que museu, biblioteca, patrimoni i arxiu nacionals haurien de configurar un gran espai, a imatge dels British Museum i Library, annexos– bones són mostres parcials, sectorials. I un museu arqueològic, acompa­nyat d’un centre d’interpretació, com en el cas del romànic, seria assequible, útil i rendible, no només en beneficis directament econòmics. Com el Museu de l’Automòbil d’Encamp sembla que tindrà finalment la superfície imprescindible, com a mínim, perquè es pugui veure cada vehicle voltant al seu costat, i no amb perspectiva única i fixa, com ara.
En definitiva, el patrimoni s’ha de protegir i conservar, evidentment. Però també s’ha de posar a la vista de ciutadans i visitants, no per tenir-lo amagat, o només a l’abast de la vista dels –escassos– investigadors interessats, qualificats i autoritzats.
  • #2 Maria
    (26/06/18 22:05)

    Està bé que el Patrimoni Cultural o natural susciti debat, deu ser senyal de que interessa. Aquest article del sr.Robert un 10! És constructiu, aporta idees i en refresca d'altres. Exposa els fets i els analitza i des del meu punt de vista ho fa des del respecte i sense traspuar aquest sentiment de superioritat que de vegades traspua en altres autors, quan sembla que l'únic que interessa és fer un titular ben vistós, tan és si respon a la realitat o la tergiversa a favor de la notorietat.

    Respondre
  • #1 Josep
    (25/06/18 22:28)

    Si si molta protecció i després, el cap de setmana, la gent puja a les estructures del jaciment de la Margineda !

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477