Enrere queda una de les millors nits de l’estiu, la revetlla de Sant Joan. Però encara ens en queden d’altres, com la de Sant Pere, i la corrua de festes i festetes majors que esquitxen el cel de banderoles de colors durant els mesos de calor.
Amb l’estiu i les revetlles arriben també els petards. Aquesta màgica barreja de pólvora negra, polsim d’acer, zinc i coure, clorur de potassa i de calci, nitrat de coure, bari i estronci i clorur de liti.
Coets, piules i tronadors que formen part de la festa però que desperten tantes devocions com animadversions.
I és que l’ alquímia xinesa amb els anys ha esdevingut una autèntica tortura per a animals de companyia.
No, no cal que els defensors de la pirotècnia i l’estrèpit es posin les mans al cap, que ningú ha dit res –encara– de prohibir-los.
Només una reflexió, que de ben segur compartiran propietaris de gossos i gats esporuguits aquests dies sota les cadires de casa.
L’impacte auditiu per a un gos és molt major que per a nosaltres, ja que són més sensibles als sorolls i en molts casos l’ensurt d’un impacte sobtat (i sovint repetitiu) els genera autèntics quadres d’ansietat i pànic.
Potser més que prohibicions, el que caldria és un exercici d’empatia i mirar de concentrar els petards estrictament els dies de revetlla, en indrets poc concorreguts.
Potser al mateix temps que comprem cebetes per als més petits, caldria ensenyar-los a no tirar petards al pas de la gent, ni dins el mobiliari urbà, ni en llocs concorreguts quan arribin a la pubertat. És clar que aquest exercici també l’haurien de fer els grans que juguen a fer de xics. I no sempre és així.