Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La Roca de les Bruixes

Va ser un encert reproduir-les en bronze ara fa 20 anys perquè no tothom pot pujar a l’indret; però sobretot, amb la intenció de preservar el jaciment arqueològic
Actualitzada 08/06/2018 a les 21:11
En sortir del funeral de l’enyorat arqueòleg Oriol Mercadal, davant de la porta de l’església par­roquial de Sant Domènec de Puigcerdà, el també arqueòleg Pere Campmajó, amb la veu entristida per la mort de l’amic Oriol, però serena, “perquè hem de continuar”, em va comentar que el Govern d’Andorra li havia encomanat fer una revisió general i alhora una interpretació dels gravats rupestres coneguts a les valls d’Andorra i que ben aviat vindria a fer una primera visita. Tot i el dol del moment i l’aire fred d’aquella tarda de mitjan desembre passat, vaig sentir un repunt de goig en saber l’encàrrec del Govern fet al Pere Campmajó, perquè els seus coneixements sobre gravats a les roques són un referent de prestigi en el món de l’arqueologia pirinenca. La seva tesi doctoral: Ces pierres qui nous parlent: les gravures rupestres de Cerdagne, Pyrénées-Orientales, de la fin de l’âge du fer à l’époque contemporaine: corpus, approches chronologiques, spatiale et culturelle, publicada el 2012 per Edicions Trabucaire, de Perpinyà, inclou el treball de camp (extens i intens) i els estudis realitzats –i que encara fa– durant 40 anys a Cerdanya espiant, com diu ell, les traces deixades a les roques ja des de molt antic pels habitants de la serralada pirinenca. Abans d’acomiadar-nos, a Puigcerdà, també vam parlar del Pere Canturri, present sempre, en el record i en el pensament de feina feta, feina pionera, en parlar del patrimoni cultural andor­rà i de les valls veïnes de les andorranes.
La primera visita del Pere Campmajó, feta aquesta primavera, ens porta a parlar de la Roca de les Bruixes, trobada i donada a conèixer justament pel Pere Canturri l’any 1962. És el conjunt de gravats més singular i vistós dels que es coneixen al Principat d’Andorra. A la Roca de les Bruixes el Pere Canturri s’hi va encaminar, tal com ens explica ell mateix en l’escrit Un Meritxell pagà, que trobareu al llibre compilador L’Andorra de Pere Cantur­ri, Editorial Andorra, 2014: “Seguint una llegenda que m’explicà el vell Puigcernal de Prats. Diu que prop de la roca hi passa un camí. Una vegada, la Mare de Déu hi passava a cavall i de sobte en va sortir el diable que li va bar­rar el pas. La Verge, irada, li manà que s’apartés i s’enfonsés cap a l’infern. El dimoni s’hi negà i va clavar les urpes a la roca, en la qual deixà uns solcs marcats. Eren unes quantes ratlles visibles dels quantiosos gravats prehistòrics que hi havia sota terra.” Un cop més, parlant de la Roca de les Bruixes i de com la va trobar i literalment descobrir del tot –perquè estaven en bona part cobertes de terra– el Pere Cantur­ri, podem relacionar les llegendes que ens arriben d’antic, amb indrets ja freqüentats des de la prehistòria per fer-hi una funció sagrada o ritual, els quals queden travats en el fet cultural dels qui els visiten. En el cas de la Roca de les Bruixes, el santuari cristià de Meritxell que queda sota i més avall, ja ens dona pistes que la roca, enlairada i prominent, miranda i trona a la vegada sobre la vall de la Valira d’Orient, va ser escollida per deixar-hi marques i senyals, per expressar-hi, repicant o fregant la roca, traça humana, amb la funció simbòlica o pràctica que fos, i des d’allí, amb els segles, es traslladà el culte al lloc on hi ha el Santuari de Meritxell.
El Pere Campmajó ha estat a Canillo i acompanyat per Berna Garrallà, cap d’àrea de Conservació i Restauració del departament de Patrimoni Cultural, ha vist els gravats de la Roca de les Bruixes en la reproducció fidedigna que hi ha davant del Palau de Gel. Va ser un encert –dels més reeixits en el patrimoni cultural– reproduir-les en bronze ara fa vint anys, perquè no tot­hom pot pujar a l’indret de la Roca de les Bruixes, pel costerut del camí des de Prats i també per facilitar la seva contemplació; però sobretot, amb la intenció de preservar el jaciment arqueològic de bretolades i afectacions a la seva integritat. A baix a Canillo, el Pere Campmajó va avançar més cap aquí la realització en el temps dels gravats antics. A part dels que ja se saben clarament medievals, el Pere Canturri els situava tots al neolític. Campmajó, que n’ha vist molts i els ha estudiat a consciència, els situa realitzats en època ibera. Esperem que el treball de camp del Pere Campmajó, que pujarà a la Roca de les Bruixes a mirar-la bocí a bocí, i que també resseguirà els altres indrets coneguts amb gravats, ajudi a interpretar millor i a fer-nos conscients de la importància patrimonial dels conjunts de gravats, de cara a la seva conservació. La fragilitat en què actualment es troben els gravats de la Roca de les Bruixes, com a jaciment arqueològic accessible i sense mesures de protecció, atesa la seva singularitat i importància, ens porta a pensar si no seria millor realitzar les actuacions necessàries per evitar possibles danys, com ara trencaments de la roca o pintades o ratllades, com malauradament passa en altres jaciments arqueològics sense protecció. Tal com diu Garrallà: “No tenim prou educació.” És a dir, la societat encara no té prou consciència del valor que tenen els gravats per publicitar obertament el jaciment. Al respecte, direm que en l’actualitat, la majoria de conjunts de pintures rupestres i gravats que es troben en balmes i codineres a Europa i bona part de món tenen barrerons, grellats travessers de ferro, tanques ben fetes i pensades per tenir-ne la visió però impedint l’accés i poder tocar el jaciment, com ara a la balma de la Margineda. Són les mesures de prevenció bàsiques de cara a la preservació del llegat cultural, que en qualsevol jaciment arqueològic passen per sobre de les accions de difusió. Deixar-les en accés lliure, certament, és un risc i una imprudència i més en aquesta època d’Internet en què, posem el cas, poses la foto d’un cirerer carregat de gustoses i madures cireres i l’endemà ja te les han pispat totes els estornells de dues potes.
  • #3 Un qualsevol
    (09/06/18 19:51)

    El què no pot ser és que un ciutadà d'aquest país es passi l'ordenament jurídic per l'arc del triomf i que al mateix moment ell i els seus àcolits es dediquin a perseguir altres arqueòlegs dient que no compleixen la normativa. Aquests que tan amants són del compliment de la burocràcia i de la normativa que s'ho apliquin. Ara bé, dir que els altres no fan bé les coses perquè no compleixen les normes i passar de les normes perquè ens agraden és voler ser el reitó de la casa i el nen mimat.

    Respondre
  • #2 Bigotis
    (09/06/18 12:18)

    Sr. Pasques, precisament vostè que és un ciutadà com tots i no forma part de l'elit funcionarial del país (encara que els seus reiterats elogis a la cap d'àrea de béns immobles ens fa suposar que té un cert interès personal cap a ella) no hauria vist mai els gravats originals si no fos perquè els hagués buscat per internet o bé algú, com va ser el cas, amablement i sense qüestionar-se si vostè estava capacitat o tenia educació suficient l'hi va portar de la mà. Ara que es presenta públicament com a un erudit, es permet el luxe de vetar el lliure accés al jaciment per poder formar part d'aquella reduïda elit que sap on es localitza el jaciment i l'ha pogut visitar, posseint així el coneixement i fent-ne un ús partidista. Lamentable.

    Respondre
  • #1 Anna R.B.
    (09/06/18 08:36)

    Com sempre Sr. Pasques, un relat impecable tècnicament però també edulcorat, amb aquell tarannà monacal i gregari que us caracteritza. Lamento que en aquesta poètica descripció de la necessitat de protegir el patrimoni cultural amb tanques, barrerons i grellats... us deixeu al tinter, voluntàriament, un altre mitjà de protecció del patrimoni: les cartes amenaçadores del govern d'Andorra, de la seva directora general de cultura que pretén obrir un expedient sancionador a aquelles persones que, com els vostres amics, també difonen i protegeixen el patrimoni cultural. Us heu descuidat parlar de la carta, però això ja ho tenen els poetes agraïts.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477