Creat:

Actualitzat:

Dispensin: no és que no m’agradi el bàsquet, és que no m’emociona, però tinc gustos que hom podria qualificar d’estranys i probablement és perquè l’he tastat poc i no he acabat de trobar-hi ni l’èpica ni l’estètica. Amb el futbol –bé, amb el futbol no, només amb el Barça– hi tinc un vincle familiar, genètic. Per tant, és de natura irracional, i a més es manifesta amb una molt baixa intensitat, en una batalla desigual i contínua entre la raó i el sentiment. M’agrada molt el rugbi, però de manera absolutament absurda de tan platònica com és. Fa lustres, per no dir decennis, que no en miro un partit, perquè els dissabtes a la tarda no em va gaire bé, no tinc tele i em faria cosa anar a un bar tan d’hora. Dit això, em trec el barret davant el que ha aconseguit el bàsquet an-dor­rà. Ha fet més per lligar aquesta societat nostra tan calidoscòpica que cap altra iniciativa pública o privada. Patriotisme constitucional en estat pur, sense rèmores del passat, sense llast d’atavismes. Identitat moderna, sana i exportable. Per aquesta banda s’ha aconseguit una cosa que és molt difícil de trobar: identificació en valors comuns, passió, reconeixement. No hi ha país que funcioni sense aquesta cohesió, i són pocs els elements que facin d’aglutinant, de Maizena, que fa que la crema no tingui grumolls. L’esport n’és un, sí. I la cultura un altre, tan o més important, que l’hauria de complementar i fer de contrapès, oferint perspectiva, creativitat i profunditat. Bé, tal com van les coses, ens haurem de continuar refiant del bàsquet, les seves epopeies i els seus play-offs històrics. Millor això que no pas re.

tracking