Molt més enllà de la classe de religió

Els polítics existeixen. Necessitem els polítics per tal que el país camini cap endavant. Els polítics han de sortir de les seves cúries i del Parlament. Qui vulgui governar un poble, ha de baixar al carrer, seure al cafè del poble, i de tant en tant, perdre el temps jugant una partida a la botifarra amb les oïdes ben obertes a tot allò que es diu entre renec i renec. Les queixes i les lamentacions dels companys de taula reivindiquen implícitament uns polítics que ens manin des del sentit comú, amb saviesa i intel·ligència. En aquests 52 anys de mossèn de Canillo, no he tingut mai un consell pastoral parroquial. Anava al cafè de cal Janet i de ca l’Aleix. Posava els projectes damunt la taula, embolcallada per un núvol de fum que no era d’encens, i en rebia els millors consells. Aprofitava les reunions del Soldeu Esquí Club, del qual havia estat escollit secretari a dit pel senyor Torrallardona, per explicar què portava entre mans. Quan ha calgut, he trucat a la porta d’una família, i allí, al costat de l’estufa, he rebut les opinions que enriquien les meves. Escoltar les persones dempeus al carrer per a després, en la pregària, decidir el millor per a la comunitat, ha donat prou bons fruits.

Què demana la gent de la feixa de baix als polítics i governants civils i religiosos? Prioritzar l’educació. El món el tenim molt emboirat. Eduquem. El demà, i l’avui, de la Bruna que vaig batejar dissabte passat, els 18 nens/es que celebraran la Primera Comunió el segon i tercer diumenge de juny a Sant Serni, passa per l’educació. Els 20 adolescents que avui diumenge rebran de l’arquebisbe Joan Enric Vives el sagrament de la Confirmació, seran feliços si els eduquem. Els confirmants han treballat a les trobades dels diumenges a la tarda a AINA, els valors de: 1) La saviesa gràcies a la qual les persones són felices amb el que tenen; assaboreixen el verd de la primavera i el somriure amb el bon dia, les sobretaules amb la família, els amics. 2) La ciència, perquè saben que la ignorància és la primera causa de la pobresa; a més cultura, més llibertat per escollir. 3) La intel·ligència, que evita fer les coses perquè ens pressionen els mitjans de comunicació; ens fa autocrítics i crítics; amb ella em pregunto cada matí per què soc capellà, i el polític, per què sóc polític; i l’adolescent, per què em confirmo o per què no em confirmo. Hem completat la formació amb els altres valors: el consell, això és, comptar amb la mirada dels pares; la fortalesa, gràcies a la qual la vida i la fe són una única realitat com el roc del Roc del Quer, que ha resistit tots els torbs dels anys. La pietat, és a dir, la mirada interior, l’espiritualitat on neixen els millors sentiments; i l’amor, que ho corona tot: Déu és amor! Estimo perquè Ell m’ha estimat primer.

Educar és obrir portes, no tancar-les. El copríncep Macron ha fet a Bernadins una conferència als bisbes francesos. Els laïcistes han protestat per aquest gest. Els catòlics conservadors es pregunten per les intencions interessades del seu president. ¿Què volem de més alliçonador que un governant com Macron s’assegui a la taula de les institucions, sigui quina sigui, per conversar, escoltar, aprendre i compartir el seu projecte? Vaig recordar en la felicitació de Pasqua els polítics governants canillencs de l’any 1537, Fontana, Pellisser del Vilar, Vinet de Meritxell, Ponsamant de Prats, Armany de Canillo, prohoms del contracte “posam a fer lo retaule de Sanct Joan de Caselles ab ystories de sen Joan Evangelista i el misteri de la Passió”. Els professors Bosch i Miralpeix han escrit: “És la joia absoluta del patrimoni artístic andorrà dels segles XVI i XVIII.” Em vaig avergonyir, fa tres anys, quan dos polítics explicaven el retaule de Caselles, ignorant el contingut bíblic de cada predel·la, a unes personalitats que visitaven Andorra. Si no coneixem el tresor del nostre patrimoni, ho tenim mal parat per donar-lo a conèixer a qui ens visita. En lliurar el llibret del retaule de Caselles a una mestra, em confià: “No sabia que a Canillo tinguéssim aquesta meravella!”

Enyoro les classes de cultura religiosa que vaig fer a finals dels anys 60 al CES i durant quaranta anys a l’institut espanyol d’Andorra. Apreníem a llegir la pàgina religiosa del diari, aquest era el nostre llibre de text. Des que un jove empresonat em confessà: “Si algú m’ho hagués advertit, no estaria aquí”, parlàvem a les classes de tots els valors humans i divins. A més, visitàvem l’Anyell Pasqual i la Mare de Déu del Remei de Santa Coloma, les 14 estacions del viacrucis de Sant Julià, obra del Sergi Mas. Instituírem, en col·laboració amb altres professors, la ruta romànica d’Andorra, una església de cada parròquia, que tenim en CD. Quan el tema s’ho portava, convidàvem persones que amb el seu testimoniatge encoratjaven els alumnes. L’Antoni Gonzàlez ens visita tots els anys. I AINA va néixer de les classes de religió. Preguntava durant el mes de maig: “Què fareu a l’estiu? Com? Res? Pugeu-me a ajudar”. Obriren les portes del Casal Sant Serni, l’estiu 1976, la Mare Maria, administradora; la meva germana Teresina, cuinera; i cinc alumnes de la classe de religió.

Avui, l’Agora d’AINA presumeix de l’obra d’art que els meus companys-professors encomanaren a l’Antoni de Ransol per regalar-me a les postres del sopar de la meva jubilació amb la placa que resa: “GRÀCIES per la dedicació que has donat al centre i pels valors que has transmès a tota la Comunitat Escolar de l’Institut (I.E.A.). La Margineda, curs 2003-2004. Obra artística d’Antoni González i Manresa de Ransol Canillo regalada a mossèn Ramon en ocasió de la seva jubilació.

De tornada a casa, vaig aturar-me a oferir l’escultura: una creu de mossèn, un llibre de professor i una càmera del meu hobby a la meva Confident. Ella em somrigué. Em confià: “Estima’t a tu mateix per estimar més els altres.” Gràcies, companys-professors, amics per sempre.