Canòlich, Vita, Dulcedo, Spes

Tres quarts de vuit del matí. Entro al niu d’àguila de la Mare de Déu laurediana. M’acosto a la sagrada imatge colrada pel sol i el vent de la muntanya i dels segles. Em somriu entre mig de flors que li ofrenen els pelegrins més matiners. Li faig un petó. Un llarg petó. Li demano un bon estiu per als 750 ainistes del 2018. Em resisteixo a deixar la freda medalla que escalfa el cor. Li confio que el dia 25 de juliol els 40 nois i noies amb els seus 8 monitors del campament Caina que vindran de Francolí per anar a la Rabassa faran l’aturada del dia de repòs al seu recer. M’assec al banc lateral enganxat a la paret. D’allí visualitzo la Mare i la fillada, com ho he fet durant 52 anys, cada darrer dissabte de maig. Prego: Déu vos salve, Reina i Mare, vida, dolcesa i esperança nostra. Dolcesa?

Faig la catequesi a la mainada de Canillo que escolta molt, encara que ho dissimula. Els pregunto: “Qui és Déu?” La pluja d’encertades paraules comença: “Déu és el nostre Pare; Déu és Jesús; Déu és el creador de totes les coses. Déu ens premia quan fem coses bones. Déu és el nostre Pare...”

Els tallo. Els dic amb èmfasi: “Déu no existeix. Jo no l’he vist mai, i vosaltres, tampoc!”

Resten sorpresos. Ezequiel aixeca la mà. “La meva àvia –que dolces són les àvies!– em diu que Déu és com el sucre dins la meva llet que em dona cada matí. Jo no veig el sucre que s’ha fos dins la tassa amb la meva llet, però si no tingués sucre la meva llet no tindria el bon sabor. Així és Déu, Ell està sempre enmig de nosaltres encara que no el veiem, però si Ell no hi fos, la nostra vida no seria dolça.”

Demano un aplaudiment per a l’àvia de l’Ezequiel. Li faig un petó a l’Ezequiel: “Gràcies, avui l’Ezequiel i la seva àvia m’han catequitzat de veritat.” No puc anar pel món amb cara de prunes agres. Ara sé que Déu és el nostre sucre i que tots els dies endolceix la nostra vida.

Estiro del fil de la dolça àvia i del seu net ensucrat. Demano a la mainada de catequesi: “Qui és la persona més dolça per a vosaltres?” Els seus reflexos no em deceben. A una veu criden: “La mama!” Alguna veu hi afegeix: “I el papa!” Insisteixo: “I tant com la mama i el papa, qui hi ha de més dolça?” No hi cauen. Els dono una pista: “Qui és la persona més dolça perquè està plena de Déu, plena de gràcia?” La Martina ens ho encerta: “Maria, la Mare de Déu!”

Resem: “Déu vos salve Reina i Mare, vida, dolcesa i esperança nostra. Ajuntem les mans i repetiu amb mi: Maria de Meritxell, Maria de Fàtima, Maria Auxiliadora, Maria de Canòlich, vida, dolcesa i esperança nostra.”

En aquest vodevil que anomenen vida, on massa gent perd bous i esquelles, m’aixoplugo a la falda de la Mare de Déu de Canòlich, en un dissabte primaveral, on la vida reneix, i li prego: “Canòlich ets tota poesia. Ets l’stella matutina en la meva vida, plena de nits. Ets l’arrel que em fa do de la saba de Jesús, Fill de Déu, que emprimavera el meu pelegrinatge.” Déu fa camí amb els infants i joves i s’instal·la a Canòlich per oferir-los descans i empenta per continuar caminant. Canòlich no és la casa de l’arribada. És el refugi per descansar i continuar el camí. Canòlich i Meritxell són La bella i clara Aurora d’un nou dia per a l’Andorra del segle XXI. I així fer de la nostra terra el cor de Déu que fruita Justícia, Veritat, Amor i Pau. Com ho he fet tots els anys, m’enduc de l’Aplec de Canòlich un llantió per a la meva Confident. L’encenc a la missa de les sis de la tarda amb els feligresos que no han pogut pujar a Canòlich. Preguem: “Maria, tu que has conegut el teu Fill, un bebè, un nen, un noi, un jove, un adult, un crucificat, un ressuscitat. Ajuda’ns a seguir les seves petjades i les teves per seguir obrint camins de vida. Que no ens faltin aquells ter­rossets de sucre que donen energia per guanyar el cim i, a la vegada, endolceixen l’ascensió.”