Ni macedònia, ni frontisme

L’anunci de pacte electoral entre liberals i socialdemòcrates està animant la primavera política i comença a haver-hi opinions i reaccions més o menys enginyoses –al meu parer precipitades– sobre un acord que encara està en curs de negociació.

Alguns titulars del que s’escriu sobre el tema demostren com d’encotillada està l’anàlisi política –o són només prejudicis?– al nostre país. Els analistes de part continuen raonant a pinyó fix i movent-se en unes coordenades obsoletes. Parafrasejant el filòsof Xavier Rubert de Ventós, jo soc del parer que “afortunadament, avui les coses són molt diferents i molt més interessants. Avui torna a haver-hi més coses i més experiències que discursos repertoriats on aparcar-les i neutralitzar-les”.

Vaig reservar-me un moment tranquil per llegir l’article del Sr. Eduard López Mirmi. El títol Macedònia 2, que jo vaig relacionar amb la cimera balcànica de Sofia que acabava de concloure, m’havia induït a error. En el segon paràgraf, l’autor ja desvelava el concepte que té de la política=cuina. Explica, que ell és més de la cuina tradicional; suposo que per cuinar l’Eduard fa servir aigua envasada d’ampolla, perquè amb la de l’aixeta no se sap mai quin gust acabarà tenint el plat! He d’agrair a López Mirmi la seva anàlisi sociològica equiparant els ciutadans als ratolins. O potser ha estat una traïció del seu subconscient? Mai havia pensat que un representant de la dreta instal·lada arribés a expressar amb tanta cruesa el paper que, en l’escenari polític, aquesta dreta prepotent assigna als ciutadans.

Delfí Roca, que sembla dolgut per haver quedat fora del pacte, manllevava en la seva capçalera l’expressió atribuïda a un famós assaltador de becàries en la campanya presidencial americana del 1992. Com passa sovint quan el títol vol ser enginyós, l’argumentació del text resulta decebedora.

És evident que les retòriques simplificadores dels Srs. Delfí Roca i López Mirmi només busquen aparcar i neutralitzar una experiència que promet ser innovadora, assimilant-la, a partir de falses similituds que freguen la caricatura, al discurs repertoriat de la fusió de les dretes andorranes (DA) sota el lideratge de Toni Martí.

Vaig estar a punt de titular aquest article No és frontisme, capullo! He pensat, però, que hi ha coses que es poden dir cara a cara a un amic, però que són sobreres en un debat públic.

Un debat que hauria de partir d’un millor coneixement de la realitat política i social andorrana, quelcom de més complicat que comparar “ingressos de duana”. Afinar els conceptes, ajustar el nostre vocabulari polític a la realitat social i econòmica del país és imprescindible per encetar una conversa de profit.

L’endemà de les eleccions generals del 2009, les diferents fraccions del bloc social que durant generacions s’havien repartit per torn el poder polític a Andorra van conjurar-se per a recuperar en el més breu termini l’únic element de l’estructura de poder de l’Estat que havien perdut: l’executiu. A les eleccions generals del 2011, aquestes fraccions es van fusionar (rassembler, en deien els gaullistes) en un partit amb un líder, res de semblant a un front que implica pluralitat política i lideratges compartits. Tampoc no podem acusar-los d’indefinició programàtica: es tractava de recuperar el 100 % del poder (dels tres poders clàssics) i d’acabar en la pràctica amb la també clàssica separació entre els tres poders. Hem de convenir que malgrat la marxa dels liberals de DA el 2015, l’èxit de la política involucionista de Martí ha estat absolut. A més, en aquelles eleccions el líder de DA va aconseguir atreure al bàndol dels seus fidels la gran majoria del sector més immobilista del ruralisme pairal, clients polítics dels conservadors paleo-liberals.

Tenim un règim electoral antidemocràtic que castiga la pluralitat política en una societat que és culturalment, socialment i econòmicament pluralista. Sembla que aquest ja és un punt de partida consolidat per a establir un acord entre L’A i el PS. Hi ha més temes a la taula de negociació: reforma de la Constitució, lluita contra la corrupció, doble nacionalitat, reforma de la justícia, drets polítics als residents, etc.

Soc conscient que la mediatització política no incentiva la cultura del pacte; la deriva cap “als principis irrenunciables” té millor premsa que la recerca de coincidències i la transacció. La bona política, diu el sociòleg Ulrich Beck, no és la disjuntiva, sinó la que transforma “això o allò” en una addició: “això i allò”.

Per altre costat, la legitimitat del pacte no implica que hagi d’incloure tothom. Com sosté Daniel Innerarity, “la política és sempre acció d’una part, parcialitat legitimada (...) no hi ha cap raó perquè uns o altres desenvolupin una mala consciència, com si la parcialitat fos sospitosa (...) més encara, l’inquietant seria que algú faci política a cop de consens universal, sense reconèixer que la seva visió de les coses és limitada”.

Potser una de les causes de l’exclusió d’SDP del pacte hagi estat la manca de consciència per part del seu líder, de la seva “visió limitada” de les coses.

Tot i això, he d’admetre que no puc pretendre competir amb el Delfí en l’etologia dels capitosts; el seu llarg currículum de cortesà avala un docte coneixement sobre aquesta espècie política en vies d’extinció.

Un dia, espero, el Sr. López Mirmi aprendrà que els bons cuiners escriuen les receptes després de preparar el plat, no abans.