No pensis en un 'runner'

No pensis en un runner! No ho facis perquè et vindrà al cap algú vestit de tots els colors del Pantone. No pensis en un runner perquè veuràs un rellotge que marca pulsacions, desnivells, velocitat, distància, i fins i tot l’hora. No pensis en un runner si no vols que a la ment hi concorrin race, trainer o finisher. Em sap greu, però si has arribat fins aquí, ja no podràs fer cap altra cosa que no sigui pensar en un runner. No és greu! L’inconscient cognitiu ha activat un marc de referència: un conjunt d’idees, paraules i coneixements que determinen la manera de veure el món. Podria haver estat pitjor. Hauria pogut parlar de cols de Brussel·les i el dia se’n va en orris. Ser runner està bé! Les cols de Brussel·les, en canvi, com el jogging o el footing, estan passades de moda perquè a ningú no se li ha passat pel cap esferificar-les. Jogging i footing, malgrat ser anglicismes, sonen a antiquat i evoquen xandall de cotó i cinta de tovallola al cap. Res a veure amb ser runner, que sona a victòria.

Els marcs de referència col-­ lectius es creen a través del llenguatge i són importants en la mesura que ens condicionen. El 1988, el creatiu Dan Wieden va idear per a Nike l’eslògan Just do it, que malgrat ser rebutjat en un inici per un dels fundadors de l’empresa amb la sentència “no necessitem aquesta merda!”, va acabar convertint-se en la filosofia de la marca i un nou marc de referència del consumidor. Just do it obria la porta a la filosofia finisher, que converteix límits en reptes. Poca gent sap que Wieden es va inspirar en les últimes paraules de Gary Gilmore, un condemnat a mort per doble assas- sinat que va etzibar a l’escamot d’afusellament un imperatiu “let’s do this!” (fem-ho!) Un plural que ràpidament el va catapultar al bàndol dels finishers. Aquell fatídic dia, Gilmore no va rebre medalla, ni samarreta i ningú no li va fer cap foto. No va superar el primer tall de la cursa.