El meu maig del 68 (i II)

Sens dubte el maig del 68, que s’ha fet famós i ha tingut una petjada penetrant, fou el maig francès, amb una llarga ressaca dins l’esquerra i el marxisme. No vaig sentir el seu impacte en una Salamanca universitària agitada per la lluita política en el procés d’erosió i deslegitimació del règim franquista. No teníem barricades on estudiants i obrers discrepéssim obertament sobre els objectius de la revolta, però les onades d’oposició i refús al règim ja havien arribat des de Madrid i Barcelona. Volíem la democràcia i, a la vegada, també reivindicàvem, amb diferents opcions i conviccions, una profunda reforma i autonomia de la universitat. Era una lluita en una mateixa longitud d’ona –i en aquest sentit, és un maig “francès”– contra l’encarcarament i la rigidesa de l’estructura vertical i jerarquitzada de les càtedres i de les aules. En aquest objectiu coincidíem els alumnes de les facultats de Dret, de Lletres, de Medicina, de Ciències i de Teologia.

Amb la Universitat Pontifícia ja tancada vam pencar molt. L’edifici de la Facultat de Teologia va continuar acollint –pel Concordat no hi podien entrar els grisos– les reunions de delegats de les altres facultats, especialment de Dret i Lletres, molt remogudes per l’expulsió dels professors Enrique Tierno Galván, Agustín García Calvo i José Luis L. Aranguren. La millor feina, però, foren les múltiples i animades reunions que, per la part dels alumnes, tinguérem amb Antonio Javierre, rector en aquell moment del Salesianum de Roma, enviat a Salamanca per la Santa Seu per trobar una solució. I com que la bona memòria no funciona solament cap enrere, conservo un gran record d’aquells dies, d’aquelles reunions de delegats i d’aquells companys i amics, com Adolfo González, avui bisbe d’Almeria, o de Carlos Osoro, avui cardenal de Madrid, en l’esforç per explicar al Visitador Javierre, home dialogant i prudent, les nostres aspiracions per actualitzar la Universitat Pontifícia d’acord amb la música del Vaticà II. Anades i vingudes de Roma i finalment s’aconseguí per mitjà d’uns nous estatuts i d’una profunda renovació del professorat. O tempora! Sí, per a nosaltres aparegué una petita platja sota les llambordes. Vam ser realistes.