Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

19 anys

Ens miràvem amb cara de xai degollat i maleíem totes les injustícies
Actualitzada 17/05/2018 a les 07:01
Cada maig hi ha una cançó de Nadau que m’interpel·la: “Lo dia, Maria, / que s’a minjat la nueit. / Lo dia, Maria, que’m va tirar deu lheit.” Després d’haver-los bufat reiteradament tot intentant evitar escaldar-me la pell de l’ànima amb la seva cremor, tasto records antics i dolços de totes dues a glops petits, paladejant-los, barrejant-los amb cançons i poemes. “Per Nadal nevava, cantàvem cançons, / la mare ens donava neules i torrons”, cantava Delfí Abella, però encara no ens coneixíem. “Yo soy rebelde porque el mundo me ha hecho así”, deia la Jeanette mentre tu feies l’arbreforc i rèiem com si ens haguéssim tornat encara més taral·lirotes. “Érase una vez un lobito bueno / al que maltrataban todos los corderos”, mussitava en Paco Ibáñez mentre tu i jo ens miràvem amb cara de xai degollat i maleíem totes les injustícies del món. “Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta”, repetíem amb en Serrat mentre collíem ginesta o caçàvem espàrrecs i ensopegàvem amb papers i plàstics arreu. Entossudida a hipnotitzar-me, perdies hores i hores al meu costat xer­rant sobre qualsevol cosa; encaparrada a convèncer-te, guanyava hores i hores escalfant-te el cap. Encara em pregunto a hores d’ara què ens va ajuntar (la feina? el caràcter? la mala llet? la sornegueria?), però sé ben bé què feia de ciment en la nostra relació: els cubates de Bacardí i els sopars: albergínies farcides, bacallà de qualsevol manera, pastís Tatin i cafè irlandès per a tu; embotit, filet a la brasa i cafè carregat per a mi; ep! i un bon negre per anar-ho fent baixar i una bona xerrada per lligar-ho tot plegat.
Llach i el “Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament” em ressonen contínuament a l’infern del cor mentre recordo quin delit d’anar a abraçar arbres, quin tip d’anar amunt i avall, quina fal·lera de passar-nos la perruca l’una a l’altra com si fos un tresor que no ens podíem deixar prendre, quin gust més dolç cada una de les pomes d’esmorzar, que salada cada llàgrima vessada pels segles dels segles. Després de dinou anys (deixa’m citar Nadau), “l’amor s’arrepausa / a l’ombra de l’ombra / doça de las causas / qu’ei juste un moment, / qu’ei juste lo temps / d’estar content, dehens”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477