Marc-Antoine Charpentier va compondre el Te Deum el 1688, per a l’església de Sant Lluís que els jesuïtes tenien a París. És una obra magnífica, escrita en la tonalitat de re menor (el to greu i devot), molt representativa del barroc francès, lluminós a voltes, però també ple de misteri i introspecció. Hi ha un preludi, una fanfàrria dominada pels sacabutxos i la percussió, amb les cordes que responen la frase principal. Si se’n van al YouTube trobaran la magnífica versió de William Christie i Les Arts Florissants. I bé: la fanfàrria l’han adaptada com a sintonia de la Unió Europea de Radiodifusió. Sí, la del festival de la cançó de dissabte, on Andorra, amb molt bon criteri, ja no participa, perquè tant de glamur ens enfarfegaria. En comptes d’això, la terrenalitat: al matí van pujar a La Llacuna els advocats Cuevillas i Van Der Eynde, mentre a Barcelona es disputava una nova batalla entre la democràcia essencial i el cinisme institucionalitzat. La trobada, organitzada per l’Institut de Drets Humans d’Andorra i el col·lectiu Drets va anar d’això: de drets, i de les implicacions que, de retruc, han sotraguejat l’estructura del país. Alguna cosa es mou a Andorra: l’altre dia el senyor cap de Govern va declarar que els polítics (i no pas els jutges) havien de resoldre els problemes polítics. Bé ho diuen els versos finals del Te Deum, obra de Sant Ambròs: “En vós, se-nyor, he confiat: no deixis mai que em confongui.”