Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Confiança en les institucions

Aquí som una societat amb una cultura més àmplia, almenys quantitativament, que la dels catalans: la llengua oficial és el català i a més tenim cultura francesa i castellana
Actualitzada 13/05/2018 a les 06:38
L’altre dia llegia els comentaris d’Ezio Manzini, professor a la Universitat de Milà que, entre altres coses, deia que “la societat està perdent confiança en les institucions i els uns amb els altres, i dins d’aquesta soledat la gent té por i els polítics mercadegen amb aquesta por...”.
Penso que hi ha una interconnexió importantíssima entre institucions i persones. Aquestes necessiten d’aquelles per viure en democràcia, i aquelles depenen d’aquestes. Com tantes vegades, són les persones que fan les institucions que no són pas ni un numerus clausus, ni òrgans involutius. Les institucions s’han d’adequar a la realitat sempre canviant, sense perdre el seu sentit més profund: al servei de la comunitat.
I, per tant, no es deterioren per si mateixes, som nosaltres que les deteriorem, les aniquilem fins i tot, i a voltes, els fem els seus funerals. Per això han de ser comandades per homes prudents, savis, experimentats, no eixelebrats ni carnestoltes. I menys per il·luminats i els estrictament ambiciosos, aquests sovint s’instal·len en alambins i vasos comunicants d’allò més sofisticats, canviant de tub –és a dir, de partit– segons els ofereixin prebendes suculentes o no. D’ací que és cabdal –al meu entendre– per a les persones que representen les institucions saber distingir entre allò que és procedent i allò que és convenient, que no és pas el mateix.
Per exemple, s’imaginen que a aquest noi, el net de l’avi Magí, el Manel Valls, se li hagués acudit presentar-se com a cap de Govern d’Andorra? Prèvia obtenció de la nacionalitat andor­rana –potser amb l’honorària?–. Certament seria procedent o convenient?
Seria gravíssim –potser per a certs poders, no– però per a Andorra, segurament sí: d’entrada significaria que al país no hi ha persones qualificades per governar al més alt nivell. Després, seria acceptar un viatger de la política, d’ací cap allà, de manera frenètica, sempre a la recerca del poder, com el cos, quan ens toca, demana la terra del cementiri. Però, jo curat d’espants, no m’estranyaria. Per altra part, li seria més fàcil conèixer Andorra, petit estat, que no pas una megalòpolis com Barcelona.
I aquí no tindria el problema de sobiranistes i constitucionalistes, perquè en principi tots només som andorrans, això sí, uns som més obtusos, uns altres més oberts i uns darrers més volàtils. Oi?
Per altra part, aquí som una societat amb una cultura més àmplia, almenys quantitativament, que la dels catalans: la llengua oficial és el català, i el Valls també el parla –no pas com l’avi Magí, és clar–, i a més tenim cultura francesa i castellana. La nostra és una societat que no viu aïllada de la cultura, diem cofois. La pràctica és una altra cosa, i afirmem tots, tots, que una societat aïllada de la cultura pot sobreviure cert temps, i prou. Però continuem com si no passés res.
Gràcies a Déu, ara per ara, encara no ha arribat aquest prou. Arribarà aviat?
És a dir, que els que representen les nostres institucions tenen un doble repte: fer que les institucions no es deteriorin i que, com diu el professor de Milà, el poble no perdi confiança en les nostres institucions, i un altre repte, que no es presenti, qualsevol dia, un Valls qualsevol i vulgui comandar una plataforma el més populista –vull dir que “pensi en el poble i només en el poble”, ai!– possible, amb el suport d’alguns empresaris, algun poder mediàtic, i cert nombre del que se’n diu poder financer. Trobo absolutament fastuós el que podria succeir al país del costat, lligar la “brusquedat”, segons el defineixen alguns politòlegs, del Valls, amb “l’agror” fatxendosa d’alguna futura companya. Genial! Segons Francesc Granell, a La Vanguardia del 5 de maig: “Amb Valls com a alcalde de Barcelona podríem afrontar l’aventura de comparar les nostres idees amb les d’un país que ens ha donat codis moderns i fins i tot l’esperit de Montesquieu, aquí molt oblidat.” (Jo fa anys vaig escriure, només guiat per l’hemeroteca, d’un pobre diable anomenat Borís Skossyreff, esdevingut Borís I. Mai no hauria imaginat que gairebé un segle després sorgirien a Europa una mena de Borís, això sí, menys divertits, però potser molt més patètics, anant de país en país a veure on poder manar.)
Jo cada dia romanc més bocabadat. I no es creguin, com que fotocopiem el més inversemblant d’un costat i l’altre de la frontera, és possible que a algun il·luminat se li acudeixin idees tan desvariades com cercar gent de fora per a temes de dins.
No pensin que faci una narració. Coses semblants he escoltat fa poc temps. Aquí, a Andorra.
Tot plegat és fruit, penso, dels complexos gairebé oblidats però existents que arrosseguem i que ara afloren a l’exterior. Complexos de cercar modernitats, al preu que sigui, no acceptar que hem d’estrènyer el cinturó a la realitat d’avui, que no som ja el somni sortit de mare dels anys seixanta als vuitanta del segle passat. I que com que no volem tornar a ser humils, anem desbridats a una carrera boja com a Ben-Hur.
Jo, ben entès, no crec ni en bruixes ni bruixots. Però la gent, diuen, som llenya del qui més ens promet que farà... M’explico, oi?
Creure profundament en les institucions nostres i alhora lluitar perquè els que ens les representen siguin mereixedors de les mateixes, aquest és el repte de cada dia. Mentre contemplem amb molt humor el seguidor del poeta andalús José María de Peman, i les “brusquedats” i l’arrogància d’alguns dels seus possibles companys. I nosaltres, ben modestos, això sí, no hauríem d’alimentar la por!
  • #1 Jacobo
    (13/05/18 18:44)

    Aixi es i serà la politica del segle XXI,agitadors socials com Trump,amb tècniques com la  posveritat i el populisme portaran a les mases lobotmitzades,confusas i sense criteri a un mar de confusió i manipulació mediàtica,fomentant l'odi i el estat de schok.El que busquen les masses és posar-se les ulleres 3 - D per veure l'espectacle de la neopolítica. Les masses actuals no es presenten a Versalles demanant el cap de la Reina, si nó que fan presència com a mers espectadors mitjançant les cookies dels seus navegadors i el comptador de visites a Youtube. Estem a la fi d'una civilizació en decadència i sense duptes tenim els polítics que ens mereixem.

    Respondre
1
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477