Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

El voluntariat, per a mi

El més maco de tot és que a l’Eva, quan em veu, se li il·lumina la cara
Actualitzada 11/05/2018 a les 07:44
    Anna Rico
Fa bastant temps, no recordo quant, que soc voluntària de la Fundació Privada Tutelar. Al principi vaig començar cosint etiquetes a la roba amb el nom dels tutelats. Més endavant, vaig intentar crear un calendari online per ajudar a ordenar les diferents feines dels voluntaris de la Fundació; intent poc reeixit, per cert, a causa de la multitud de tasques que cal fer allà dins. Alguns cops, si m’ho podia compaginar amb la feina, anava a les sortides que es programaven amb els tutelats, tant a dins com a fora del país. Intentava ajudar en tot allò que em demanaven, però no acabava de tenir un objectiu concret, i sobretot, no percebia que aportava alguna cosa valuosa, important. Donava voltes com una baldufa d’un costat a l’altre, sense una meta precisa.
En una de les sortides, vaig conèixer l’Eva, i de seguida ens vam entendre molt bé. Vaig veure que tenia necessitat de compartir les seves il·lusions i cabòries, que li agradava molt xerrar, sortir a fer un volt, anar als concerts de música... simplement gaudir de la vida, ni més ni menys. A partir d’aquell dia, ella em demanava sovint sortir a fer una volteta i jo, sempre que podia, m’hi apuntava: anar a prendre un descafeïnat a mitja tarda, passejar una estona amb la meva gossa. He de dir que la meva gossa s’estima moltíssim l’Eva i que l’estima és recíproca. Si hem quedat i jo arribo sola, té una decepció i sempre em demana per la Xispa, la gossa. Passat un temps, vam decidir instaurar un dia a la setmana per trobar-nos de manera més regular. Tot va sortir natural, com dues amigues que es van coneixent i que, de mica en mica, la seva amistat avança i es va fent més forta i estreta.
Ara, tots els dilluns l’Eva i jo anem a una cafeteria a prendre alguna cosa, intentem que sigui light, perquè igual que a moltes noies, a nosaltres també ens agrada cuidar-nos i tenir cura de la dieta. També, de vegades, aprofito per pintar-li les ungles, xerrar de les nostres coses i de tot el que passa al país i al món: simplement gaudim de la tarda dels dilluns plegades. El més maco de tot és que a l’Eva, quan em veu, se li il·lumina la cara, em saluda a crits i ve cap a mi, contenta i sorpresa que hagi vingut. Tinc la sensació que cada dilluns espera el moment de la trobada amb certa angoixa, perquè no està segura de si m’hi presentaré: està una mica acostumada que la defraudin. Doncs no, ja hi pot comptar, perquè si no hi ha una causa molt greu, no penso saltar-me ni un sol cafè ni una xerrada amb la meva amiga Eva.
No soc una experta en temes de voluntariat, no us puc fer una dissertació sobre la seva finalitat o la importància en les problemàtiques socials, però sí que us puc dir què és per a mi ser voluntària: una cosa tan senzilla com fer una mica feliç l’Eva cada dilluns. Ho faig vo-lun-tà-ri-a-ment, cosa que pot semblar una obvietat, una redundància, però ho dic en el sentit que ho faig amb la més absoluta llibertat, sense contrapartides ni imposicions. Aquesta estona que dedico a la setmana a compartir amb l’Eva la fa feliç a ella, però també a mi. Aquest és el sentit que ara trobo al voluntariat: la felicitat compartida, la felicitat de doble direcció. I és que jo, igual que l’Eva, espero amb moltes ganes la tarda dels dilluns per fer el cafè, per explicar-nos les nostres coses, i en veure-la també vaig cor­rent i somrient per rebre, amb els braços oberts, la meva amiga.

*Anna Rico, voluntària de la Fundació Privada Tutelar
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477