Corrupció i control de les institucions

Un dels fonaments de la idea d’Estat es basa en un principi relativament senzill: els individus cedim voluntàriament part del nostre desig i dret natural de ser lliures a un poder central per assolir uns objectius majors com ara la pau o la conservació, en recerca finalment de tranquil·litat individual i social. Malauradament aquest pacte no sempre ha estat capaç de generar bons resultats. Si per alguna cosa s’han caracteritzat els règims autoritaris ha estat per desmantellar i atacar des de l’arrel tots els mecanismes de l’Estat destinats a generar confiança i sobretot a donar tranquil·litat als ciutadans, i per aconseguir que tinguin por i desconfiança.
Quan la corrupció s’instal·la en una societat, es generalitzen les discrecionalitats, els favoritismes i les adjudicacions que malmeten i malbaraten els cabals públics perquè en realitat responen només a interessos particulars d’alguns a qui cal ajudar a canvi de la seva col·laboració. En totes aquestes situacions el progrés econòmic i el benestar dels ciutadans cauen en picat, les desigualtats augmenten, els petits empresaris i professionals tenen enormes dificultats, qui té menys recursos pateix cada dia més i més...
No és cap casualitat que els països amb menor cor­rupció i amb una major independència de les institucions són els més pròspers; però encara em sembla molt més important destacar que és on els ciutadans viuen més tranquils i gaudeixen d’una major confiança i esperança en el seu dia a dia. I, sobretot, no tenen por!
Quan, a més, un partit amb només 7 anys de vida nomena per dirigir institucions que han de vetllar per la nostra seguretat, confiança i donar-nos tranquil·litat, excònsols, exconsellers, exministres, exsecretaris d’Estat, tots per la mateixa formació; quan es denota cada dia una voracitat controladora i anul·ladora dels mecanismes de l’Estat que sembla del tot insaciable; quan s’imposa una cultura del pensament únic (quina por!) a risc de ser durament atacat si no se segueix; quan es pretén desprestigiar institucions –de moment fora de control– com ara el Tribunal Constitucional, l’únic que queda demanar-nos és: i ara què? Quin serà el proper pas? I sobretot, de veritat que no hi penses fer res? No serà ja massa tard, demà?