Diumenge al vespre. Futbol, al bar. Sí, encara ve de gust, malgrat tots els disgustos. L’Ernest queda amb un parell d’amics per anar a veure el partit. Quina millor manera d’encarar la fi del cap de setmana? Bé, hi ha alternatives, però aquesta és prou plausible. El bar, com sempre, està ple. S’instal·len com poden en una taula, compartida amb uns desconeguts. Però bé. Simpàtics i, sobretot, del Barça. La qüestió és compartir l’experiència. Una cervesa, va. Com que és un dia de festa, que no sigui la de sempre. Una d’aquestes que en diuen artesanes, sí. Ostres, és forteta. Però baixa bé, tan fresqueta. Com que abans de baixar al bar s’havia pres un parell de quintos a casa, per fer temps, la bufeta va una mica rebotida. Ara aniria al lavabo. I si m’espero a la mitja part? Queda una bona estona, encara, ja són ganes de patir. Si no fa ni deu minuts. A més, a la mitja part hi anirà tothom i allò serà un mullader –en el sentit estricte–. Va, ves-hi ara, que feina feta no fa destorb. Mai tant que. I sí: mentre s’alleujava, les parets del local tremolen. Gol de Suárez. Ja és mala llet que m’hagi enxampat així. Però què hi farem. I pensa: i si ha estat la meva absència, la que ho ha propiciat tot? I si hi ha mecanismes quàntics, efectes papallona, que connecten la meva micció amb la bota de Suárez? S’ho rumia, escèptic, però mig mosca. El gol del CR arriba mentre posa la mà al platet de quicos. No el torna a tocar, per si de cas. I el de Messi, mentre pixa un altre cop. Mig marejat, ha de menjar alguna cosa. Sarpadeta furtiva a les gormanderies salades i gol de Bale. Mireu, sabeu què? Tant de determinisme i tant de poder involuntari m’atabala. M’aguanto, i la meva contenció serà un empat.