Els dies, les setmanes i els mesos s’han anat succeint inexorablement i a poc a poc les aigües tornen al seu curs. Al final del relat acabarà sent veritat que Rajoy és un polític amb talla d’estadista! La seva tan criticada tàctica política de la inacció li haurà donat la raó. No voldria que se’m mal interpretés. Que el procés català (d’això va principalment, però no únicament la cosa) ha generat una resposta de l’Estat, és del tot evident. Que ha estat repressora i violenta, també. Però, i a la història em remeto, aquesta és l’única política que sap fer Espanya. És per aquí que Rajoy i el seu govern no han actuat. S’han abstingut de fer ni intentar cap altra mena de resposta que es pogués considerar política. En aquest context els darrers moviments dels dos grans partits del bloc independentista, ERC i PDeCAT, semblen dirigits des de Madrid. Què és i què significa si no la renúncia a la via unilateral d’ERC i la proposta del PDeCAT d’un nou candidat de consens per a la presidència de la Generalitat, en aquest cas candidata, Elsa Artadi. Si no s’esdevé res excepcional, els interessos particulars dels partits estan guanyant la partida (i van...) a la voluntat del poble expressada a les urnes. Com ja he dit alguna vegada, després de l’1-O res serà igual. Avui l’afirmació continua vigent, amb un tint cada vegada més negatiu i pessimista. A hores d’ara sembla que a la Ñ de Rajoy la feina bruta li faran a domicili bona part dels qui fa més de 6 mesos, empesos per la força de la gent, van pujar al tren de la República Catalana. Un tren que ara volen descarrilat o directament en via morta!