Astracanada o irresponsabilitat?

Soc un babau? Potser sí! Prenc aquest mot en el seu significat de qui tot s’ho creu. M’ho pregunto astorat davant del que vaig llegir l’altre dia, concretament el dia 23 d’abril d’enguany, diada de Sant Jordi –per a més ironia– per tant dia del llibre i de la cultura, en aquest diari amb el poderós titular següent, “Els liberals imposen a la militància un polèmic codi de conducta”.

M’ha explicat algun liberal que no era cap “decàleg”, que no era cap imposició, i com màxim uns “consells”. No sé, tot plegat em va fer reflexionar una mica. D’entrada, vaig pensar que m’havia equivocat de dia i d’any i que segurament ens trobàvem al dia 28 de desembre del 2017, dia dels Sants Innocents, quan habitualment la premsa escrita redacta una notícia fora de lloc, totalment sensacionalista i sempre inversemblant, com a mínim, per no dir totalment falsa, però amb humor i ironia. Vaig tornar a revisar el Diari d’Andorra, i no, era el 23 d’abril, d’enguany. Vaig tornar a rellegir l’article, l’esmentat “decàleg”, o els pre- tesos “consells” als “col·labo- radors” (militants i simpatitzants?) dels Liberals d’Andorra. No era doncs ni un acudit, ni una befa, ni una comèdia.

Vaig repassar novament l’intitulat “decàleg” que, segons l’articulista és impulsat per la direcció de l’esmentat partit. Textualment deia “de les deu normes de conducta impulsades pels dirigents de la formació (...)”. I novament vaig romandre bocabadat. I vaig assenyalar-ne dues de les deu absolutament delirants: la 2 i la 4, que textualment deien o diuen el següent: “rebutgeu com a seguidor qualsevol persona de reputació qüestionable en l’àmbit nacional i internacional”, aquesta és la 2. I la 4: “no opineu sobre temes polítics aliens a la realitat andorrana”.

Bé, bé. Vaig tornar a repensar si tot plegat era un encanteri. També m’ha sobtat que pràcticament no s’ha comentat res més – que jo sàpiga– per part de la direcció del partit o altres persones. Tan sols, em sembla, es publicà un bon comentari de Miquel Calsina a aquest mateix diari. Una equivocació, una provocació? En tot cas penso que és gravíssim el contingut del famós decàleg. Si és veritat, deu ser producte d’una ment malalta, i si és error o fals, aleshores potser hauria valgut la pena de negar-ho o de rebutjar-ho.

I breument diré per què ho trobo gravíssim, i no perquè sigui producte d’èpoques passades, en absolut. Hi ha partits a Espanya, a França i arreu d’Europa que avui pensen, diuen i proclamen el mateix, amb mots diferents –ben entès– potser més intel·ligents i menys grollers, això sí.

També em recorda les normes, els consells i els manaments de certes sectes –a Andorra, em sembla que no n’hi ha, oi?– que anul·len totalment la capacitat de pensar i de raonar dels seus adherits. I que avui arrasen per la insatisfacció de les masses.

Em fa pensar també en els controls dels partits comunistes com per exemple a França, quan els artistes o creadors com Georges Sadoul i Louis Aragon hagueren de fer un acte de penediment per no haver presentat els seus escrits abans de publicar-los, a fi que els supervisessin a la direcció del partit comunista. Això succeïa als anys 40 del segle passat. Avui, els controls són més subtils, i és la comunicació de masses que ens condueix a una època de “simulacres i simulacions”, com diria Albert Camus. Les masses queden satisfetes amb idees ben simples, aptes per donar la sensació d’haver pensat i imatges potents per substituir el raonar per l’emoció. Masses més o menys definides per Macron com “la còlera del poble”.

I pel que fa a la “reputació” en l’àmbit nacional i internacional, caldria “rebutjar” la meitat del país nostre, i ja no diguem alguns dels caps d’Estat dels països veïns, i d’altres. Ai, Déu meu!

La norma 3 del decàleg, conseqüència de la 2, tampoc és menys delirant: “no siguin persones de reputació qüestionable”. Aquí sí, aquí caldria citar l’ignorat Evangeli: “(...) que tiri la primera pedra!”.

La reputació (és cosa pública, oi?), l’honestedat, l’honradesa, la no corrupció, la bondat, l’assenyalar amb els dits una persona, tot plegat en mans d’un partit polític! Ni els partits d’ultradreta o d’ultraesquerra d’aquesta Europa tan ferida s’han atrevit a tant, pel que sé. Caldria tornar a escoltar Brassens en la seva “mauvaise reputation”.

I després és clar, el mur al pensament, a la lliure opinió: no es pot opinar sobre Síria, ni sobre els immigrants, ni sobre la pena de mort, ni sobre el circ dels països veïns. Ni en la injustícia global, ni en la misèria, ni en l’estimada Europa, la dels fundadors, que segons alguns s’ha convertit en una “guarida de tenderos”. Al nostre circ, el de casa sí, és clar.

Per això enseguint els consells falsos o vertaders d’aquest “decàleg”, modestament he opinat sobre “aquests consells” que s’insereixen en la realitat andorrana, i d’això sí que es pot “opinar” com suggereix el decàleg. I els demanaria que si no són vertaders, ho desmenteixin, o potser ja no hi ha temps... I si són veritat han arribat al fons del despropòsit, i són perillosos. Andorra no necessita cap mena de secta, sigui en forma d’associació més o menys secreta, o en forma de partit amb aquests suggeriments. Andorra sempre ha estat –més enllà de la xafarderia habitual dels llocs petits i tancats– un país on s’han acollit tota mena de persones de bé, més enllà de la seva “reputació qüestionable”. I sobretot un país on es pot opinar lliurement de tot l’humà i diví, amb ètica i estètica, la qual cosa trobo a faltar en aquest “famós” decàleg. O haurem també de lliurar “carnets de bon ciutadà”, com a la Xina, enseguint els presagis de Georges Orwell? Tot plegat em sap greu perquè en aquest partit o secta hi tinc –o això és el que crec– bons amics.

Tinc la impressió que en aquest país ens trobem enmig d’una immensa mistificació. Anem sobrevivint entre astracanades i irresponsabilitats? Malgrat tot, encara estic segur que hi ha persones de bé, moralment i intel·lectualment.