72 anys

La sostenibilitat de la CASS ens portarà malauradament a dures confrontacions entre una part dels empresaris i els treballadors, dic una part dels empresaris perquè per sort un volum important dels mateixos no forma part de la CEA. Si bé d’ençà de la votació de la Constitució, part dels empresaris del país van optar per la liberalització total, votant un govern ultraliberal on l’única visió de futur va ser el dia a dia, altres van pensar a crear empreses duradores, adaptant-les a la realitat del moment però mirant sempre cap al futur. I el futur passa per oferir al nostre país prestacions i serveis de qualitat a preus raonables. Dic bé: preus raonables, i no preus low cost, que és la solució presa per certs empresaris i per la qual ha optat Govern sense avaluar-ne les conseqüències. La liberalització total de l’economia ha provocat que cap govern hagi elaborat mesures de correcció per tal de mantenir les mesures bàsiques cor­rectores que una societat ha de tenir. Les pensions en són l’exemple el més flagrant, però només amb la reforma de les pensions no n’hi ha prou, ha d’anar acompanyada de reformes urgents: Govern una vegada per totes ha de calcular quin és el cost real de la vida a Andorra, alimentació, lloguers, transport, vestimenta, serveis bancaris... Dic bé: el cost real. Una vegada se sàpiga el cost real de la vida, s’haurà de replantejar el valor de la pensió mínima per viure. Pertany doncs al Govern, trobar i fer adoptar les solucions que permetran viure de manera digna als nostres assalariats i conciutadans un cop arribin a la jubilació. Aquestes mesures impliquen obligatòriament tota la societat. Els empresaris en són una part molt important. Andorra fins ara ens ha permès ser el que som, per tant, a dia d’avui, tot empresari que no sigui apte d’aixecar aquest repte haurà de plegar. Al meu país tothom té dret a viure dignament, proposar la jubilació als 72 anys és, senzillament, indigne.