El primer de maig, al noticiari d’una cadena privada de televisió espanyola donaven la dada que a Espanya tres de cada quatre llocs de feina pertanyen al sector serveis. No conec la dada exacta pel que fa a Andorra, però diria que deu ser força semblant, pel cap baix, i probablement força més elevada en plena temporada d’hivern. Paral·lelament, fa uns dies que la televisió pública catalana emetia un reportatge sobre la proliferació dels robots a la pràctica totalitat dels sectors productius, inclòs el sector serveis. Fins fa no res, des dels fòrums científics s’insistia que un robot mai no podrà substituir el tracte entre humans, amb la qual cosa els treballadors de l’hostaleria, de la restauració, de l’atenció a la tercera edat i d’altres feines semblants podien respirar tranquils en relació amb la continuïtat dels seus llocs de treball. Però el futur (no gaire llunyà) que es dibuixa ara comença a ser ben diferent i inquietant. Ja fa temps que certes funcions d’atenció al client les realitzen màquines que es poden considerar robots elementals (com ara els caixers automàtics dels bancs) i, més recentment, alguns hotels al Japó han substituït el personal de recepció per pantalles interactives on un rostre virtual atén les necessitats i dubtes que li planteja el client, i amb un resultat plenament satisfactori, pel que sembla. Els entusiastes de la robotització de la societat afirmen que l’avenç tecnològic que suposarà obrirà un mercat laboral que encara no podem ni imaginar. El que sí que puc imaginar, en canvi, és que molts dels oficis actuals quedaran caducs en poc temps, tal com va passar amb la revolució industrial.