D''stalker' a gos tofonaire

La llengua s’adapta a la realitat i les xarxes inunden de lèxic a velocitat 2.0. Dels amics en diem followers i navegar pels seus perfils no és xafardejar sinó stalkejar. To stalk, del qual en deriven stalker i stalking. És un verb anglosaxó que tipifica el delicte de seguir de forma molesta i amenaçant algú. És una intrusió il·legítima i, per tant, una forma de violència. Originàriament, to stalk s’associava a la caça per l’actitud intimidatòria del caçador davant la presa. Ara, aquesta veu designa la persona que en segueix una altra sense deixar rastre. Són els ghost followers o, si traduïm, seguidors fantasma.

Stalkejar no deixa de ser una passió de tota la vida, però que va més enllà de la imatge distorsionada de l’espiera de la porta i ofereix les millors versions de cada un de nosaltres. És així: a les xarxes no hi ha bates d’anar per casa ni desconeguts vestint-se a l’ampit d’una finestra. I si tot plegat ja existeix, per què no utilitzar la nostra llengua? Si tot el que té tuf català sona a activitat delictiva, no serà millor utilitzar xafardejar o tafanejar que un mot que defineix un tipus penal? Amb quin ens quedem? Com que la llengua és domini dels parlants, sovint s’assigna xafardera a la dona i tafaner a l’home i només recorrent a l’etimologia puc establir alguna hipòtesi. Xafarder prové de l’àrab i deriva de safareig, l’espai de neteja comunal on les dones –qui, si no, rentava?– es posaven al dia. Tafaner, en canvi, sembla que deriva de l’acció que realitza el gos ensinistrat per localitzar tòfones. En tot cas, si busquem justificacions etimològiques per evitar indicis de micromasclisme, violència o maltractament animal, podem canviar stalker per la metàfora fer el gos tofonaire. De fet, ens passa com al gos: ensumem, furguem i descobrim, però la tòfona se l’emporta algú altre. No us oblideu que a la finestra hi fan equilibris per posar-se els pantalons. Això sí que és vida!