La indiferència

Són molts els sinònims d’aquest substantiu. “Desamor, desafecció, menyspreu, desinterès...” que omplen un arc que va des de la fredor fins a cert insult. Però, sí, observo –a part els professionals de la política–, escolto, i percebo, una atonia envers la política a Andorra. Serà esgotament, serà allò que sembla que tothom diu: “És el què hi ha”, serà que hi ha una separació total entre la vida real i la vida política, serà que a part dels simpatitzants tenaços, la població en general no se sent atreta per res més que intentar viure (alguns sobreviure) i no confiar gairebé en res més que treballar per guanyar-se la vida, les seves vacances, i que s’ho facin? És tan amorfa la societat andorrana? O és que els han dit –i s’ho creuen– que la política per als ciutadans només consisteix a votar i poca cosa més? És un tema de manca de líders o d’ideologia, o de seny o d’imaginació, o de què? Ningú em pot negar, potser matisar sí, que hi ha una mena d’esvoranc (o jo erro) entre la vida real, real, i la superestructura política.

Des de fa anys i anys, però cada dia s’accentua més, segons observo.

Molt sovint escolto ací i allà persones que sense cap tipus de torbament manifesten que ells o elles no miren cap noticiari ni d’aquí ni d’allà, no llegeixen cap diari, i excepte potser algun esportiu (aquests sí que veig que els engoleixen molts) no volen saber res del que passa o diuen que passa al món, i ni tan sols a Andorra. Al meu entendre, és preocupant, però ben entès tot­hom és lliure de fer el que vulgui: Jo sense diaris escrits –no de màquina; això és com el cafè, o natural de màquina...– no sé què faria. Però, en fi..!

D’ on pot provenir aquesta absència d’interès general per la res pública? Cal dir, però, que si les decisions dels polítics m’atenyen a mi personalment, sobretot si és negativa la conseqüència per als meus interessos, aleshores sí que em preocupo i em moc... Però, en la resta, excepte els seguidors dels partits, no.

Possiblement pèrdua de credibilitat personal dels que comanden –el que en diuen líders? Desencís perquè en cert moment havies cregut en unes determinades persones que emmarcaven unes determinades idees, i després amb la seva praxi t’han decebut?

El canvi de posicionament constant de determinats polítics, segons bufa el vent o el torb?

La utilització del votant, preciós, inalienable, el dia de les eleccions, i després oblidat fins a les properes?

Tots són iguals, diuen! Sí? Com es pot distingir el blat de la cogulla? Per les seves obres diuen! Però, distingir entre les obres faraòniques, les necessàries, les imprescindibles, quines?

Els poders reals, és a dir, els mercats, els financers, els media els manen els polítics? Tot plegat és un joc de disbarats?

Només veus desgràcies, cor­rupcions, partidismes, “tots són iguals”, diuen, i ja n’hi ha prou! És l’abandó, penso, i torno a pensar, és el que volen alguns dels que comanden a fora i dins, que s’entretinguin amb tota mena de diversió ben addica, que s’identifiquin amb escuts, amb futbolistes, amb starlets, amb tota mena d’escàndols, i que fins i tot es pugui procedir a linxaments amb ninots que identifiquen l’odi i la ràbia? Bé, diuen que amb les xarxes socials és més difícil estupiditzar les persones. Jo no m’ho acabo de creure. Però el que és real és que en les ideologies polítiques gairebé ningú hi creu. Un escepticisme lúcid, o més ben dit un desengany fet de fatiga i de buit?

Tot recordant Joan Margarit quan diu: “Ara ja és una altra Barcelona: // la que més llums ha encès,// la de la indiferència. La més cosmopolita//. Aliena i fugaç, una gentada emplena// les cases i els carrers// igual que un escenari abandonat// on haguessin rodat una pel·lícula//. Potser avui, si no fos per tants records// ja no l’estimaria.”

A vegades, tinc la temptació voraç, impertinent, continuada de substituir Barcelona per Andorra.

Potser s’hauria de recuperar la vida i les coses concretes, palpables, i deixar de banda les ideologies per recuperar la il·lusió i fugir de la indiferència com d’un mal lleig? La vida i la comunitat, tots, no alguns, no només la del meu partit, sigui quin sigui aquest. Abstraccions potser sí, però que sorgeixin del que és real. Per demagògia, insults, violència, abominació ja hi ha els grans espectacles de masses, alimentats, només mancaria, pels poders. Fer política és vocació, i res més.

Penso, a voltes, que a Andorra de l’època en la qual érem pagesos i/o contrabandistes ja ningú en vol recordar res, o perquè no hem tingut una burgesia il·lustrada que fes el canvi, i no és clar que el futur a mitjà i llarg termini poden ser factors que puguin explicar aquesta indiferència. De ben segur que hi ha mes causes i més raons i explicacions. Sí, és clar que sí!