Silenci i escriure

Plou i fresqueja. Deia mon pare: “hivern rigorós, primavera de gos”... i cap de setmana de gat arraulit. Us heu fixat que els findes no cal tan de temps per llegir els diaris? Només resums de la setmana i rescalfats. Dies, però, ara entretinguts i, com diu el malefici xinès, interessants: onada de vagues ferroviàries a França on el liberal Macron se la juga en el desafiament amb l’estatut dels cheminots; videoclip real entre nora i sogra a les portes de la catedral de Palma el dia de Pasqua i, uns dies abans, aquell “claríssim missatge de modernitat, pragmatisme, obertura mental i diàleg” d’uns ministres espanyols cantant “soy el novio de la muerte”, com ha escrit Francesc-Marc Álvaro; decisió de la justícia alemanya sobre Puigdemont i, en el fons, la construcció jurídica del delicte de rebel·lió i d’un relat per bastir una acusació i una condemna sobre el parany de la violència potencial; tuf de màster potencial o l’existència de la seva possibilitat que algunes universitats donen pel morro. Aquí, les urgents obres de l’avinguda Meritxell, l’irresponsable tabac del Pas de la Casa, la quadratura del cercle de la CASS, la caiguda dels beneficis dels bancs i la futurible unió triangular, l’inici de la campanya de l’IRPF...

Entenc cada dia més aquells que marxen, que se’n van a l’Antàrtida, al cor dels boscos d’Alsàcia, a Casa Virupa de Tavertet, a contemplar lo Tésol des de Son i com el Noguera Pallaresa va llepant l’absis de Sant Joan d’Isil... Tranquil·litat, calma, pausa i silenci. Aïllar-se uns dies d’una societat asfixiant i cacofònica. Distància. Sense mòbil, òbviament, l’aparell que genera més soroll! Fugim probablement del silenci perquè fugim de nosaltres mateixos. De mica en mica, però, el silenci es va obrint pas i, en ell, ens anem rescatant.

Catarsi II: silenci, ha titulat Joan Aguilar, professor jubilat del Sant Ermengol, el seu segon recull de poemes, que presentarà demà al FNAC de Pyrénées. “Abans de parlar, el silenci”, va anunciar aquest Diari fa uns dies. “L’enfrontament entre la realitat construïda individu-alment i la inexorable sociabilitat, a la llarga, poden re­sultar insostenibles”, escriu molt encertadament Ermengol Puig en el seu pròleg. Hi sou convidats.