Creat:

Actualitzat:

Dimecres passat es van complir 50 anys de l’assassinat de Martin Luther King a Memphis. Arreu dels EUA la data s’ha commemorat amb actes i recordatoris de la seva figura. El relat oficial diu que ell va ser qui va posar fi al “racisme institucional”. La realitat, com sol passar sempre, ens mostra dia a dia que estem lluny d’haver erradicat, ni tan sols minimitzat, el problema. Cert que blancs i negres ja no viatgen en vagons segregats i etc. Però la igualtat, tant allí com aquí, està a anys llum d’assolir-se. A la civilitzada Europa el racisme forma part de la quotidianitat. La globalització, els moviments migratoris i altres elements han conformat la nostra societat cap al multiculturalisme i la consegüent barreja racial. Això ens ha donat una pàtina de cosmopolitisme de la qual suposadament i fins fa no gaire temps, en fèiem bandera ben cofois. Ai las, amb la crisi han florit els instints més baixos i els comportaments més irracionals –sovint atiats per polítics i partits sense vergonya–. Parafrasejant Monterroso “el racisme hi ha sigut sempre”. Quantes vegades hem sentit dir o hem dit amb total convenciment: jo no soc racista però... A l’altre extrem d’aquestes paraules s’han perpetrat salvatjades com cremar una indigent en un caixer (M. Rosario Endrinal a Sarrià-Sant Gervasi, a Barcelona, 16/12/2005) o penjar, afusellar i cremar un ninot que representava Ana Julia Quezada, la dona negra, assassina confessa del nen Gabriel. Però que ningú s’esglaï, ha sigut durant la Quema de Judas, a Coripe (Sevilla). Un “acte popular” de Setmana Santa amb “tres en un” (racisme, misogínia i xenofòbia): més no es pot demanar!

tracking