Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Infinitius

Hi ha idees, i per tant persones que les posen en pràctica, que no respecto en res
Actualitzada 08/04/2018 a les 06:45
Vivim en una confusió de dimensions tan considerables que les persones van d’un costat a l’altre com si fossin simples cromos per ser venuts al millor licitador.
Per exemple l’infinitiu respectar, que en tots els àmbits de la seva conjugació s’ha convertit en una simple gesticulació teatral. Escoltes homes públics que tot ho respecten –pur formulisme, és clar– sobretot en allò que pertany a la justícia.
Jo personalment, i ho dic clarament, hi ha idees, i per tant persones que les posen en pràctica, que no respecto en res. Per exemple els que defensen la pena de mort, la decreten i l’executen. Per exemple els qui promouen, compren i venen guerres i genocidis amb milions i milions de morts i desplaçats, per mor de purs interessos econòmics. No els respecto, ni vull, ni puc, ni dec. Tampoc respecto una certa Unió Europea amb la seva cor­rupció tolerada i els seus silencis, que superen, en molt, Ponç Pilat. Una certa Unió Europea on només predomina el mercat. I els valors fundacionals, on són?
No respecto els que construeixen murs, sigui a Mèxic, a Melilla, a l’Europa de l’Est. Murs físics o murs “de protecció per als ciutadans propis” amb tota mena d’obstacles per als immigrants.
No respecto els qui tergiversen el problema de la immigració, parlant de “màfies”, ONG cor­­ruptes (?!) per defugir de les responsabilitats humanitàries i desviar el problema i no haver de decidir de manera justa i humana: salvar vides.
Abans es parlava de la tríada Bush, Aznar i Tony Blair. Què me’n diuen de Putin, Erdogan, Al-Assad? I de Trump? Jo no els respecto, és clar! Cal as- senyalar que la denominada “ultradreta” forma part dels governs d’Àustria, Bulgària, Eslovàquia, que condiciona el govern de Dinamarca; que els governs d’Àustria i Polònia són de caràcter extremadament autoritari; que a Alemanya els d’ultradreta són els líders de l’oposició; que hi ha molts nomenaments a la Unió Europea que no són totalment ètics!
Respectar, al meu entendre és, com diu l’Alcover-Moll, “un sentiment d’alta consideració envers algú o alguna cosa”.
Fabra diu: “Respectar les lleis, la justícia. Respectar els drets dels altres. Respecteu la nostra opinió si voleu que respectem la vostra. Respectar la veritat. Respectar la religió. Respectar els vells, els nostres superiors. Respectar-se a si mateix. Respectar el dolor d’algú. Ho han destruït tot, no han respectat res.”
Però és clar, respectar la vida també és clau per a mi, per tant no puc respectar els qui maten o assassinen, que a nivell polític no és per restablir democràcies, sinó per interessos purament geopolítics que no són altres que els econòmics. No respecto cap mena de violència ja sigui de la ultradreta o de la ultraesquer­ra. I tampoc els qui no permeten expressar-se lliurement. Però tampoc respecto els qui simplement “per fer mal” blasmen les persones.
Totes les opinions s’han de respectar? Ja he dit que per a mi, no totes. Puc arribar a comprendre que l’ambició, el poder, la supèrbia, poden arribar a fer fer disbarats. Però això no comporta que els pugui respectar. Ben entès que tothom diu –els polítics sobretot– que respecten la justícia, i de facto, rien de rien. I ben entès que no combrego amb el maniqueisme, avui de màxima audiència: aquests són els bons, aquests els dolents.
I ja sé que em moc en terreny d’arenes movedisses, però no totes les lleis les respecto. Les acato, això sí, almenys per força, però no vol dir que els tingui absolut respecte intel·lectual. És el que succeeix en el terreny de la justícia, i amb decisions de tribunals, a Andorra també, que les acato, només mancaria!, però puc no respectar-les, que no vol dir que no les compleixi, sinó que no els tinc respecte intel·lectual. D’acord amb això, vull citar les paraules d’un advocat que en rebre una sentència favorable als seus interessos va comentar en públic, i així ho van dir els diaris, més o menys el següent (cito de memòria): “ara torno a creure en la justícia...” Déu meu, penso jo! Quina fatuïtat, oi? Em sembla que això es produïa a Andorra.
Mai no he sigut platònic –el de les idees– més aviat socràtic –el de les preguntes i preguntes per arribar a alguna resposta–. Per tant crec fonamentalment en les persones humanes, és a dir, en alguns metges, professors, jutges, polítics, empresaris, advocats, periodistes, restauradors, etc... En alguns, no en la seva total globalitat, per tant no en la professió en abstracte. En l’imperi categòric, que diria Kant. Respecto el treball professional ben fet, m’agradi o no el resultat. Caldria que fóssim curosos en la utilització de determinats infinitius i en la seva conjugació, per exemple: acatar, respectar, estimar, sotmetre’s, obeir, dissentir, dialogar, concertar, opinar, jutjar, pensar, reflexionar, ambicionar, ser fidel o ser lleial, etc., etc.
En una societat on gairebé tot és mitja veritat o mitja mentida, cal ser molt puntimirat a l’hora d’usar el terme respectar, com si fos un clínex. A Andorra també, certament!
Com diu Vasili Grossman a Vida i destí: “són les persones normals les que porten en els seus cors l’amor per tot allò que viu; estimen i cuiden la vida de manera natural i espontània. A la fi del dia prefereixen la calor de casa a encendre fogueres a les places”.
També com diu el professor Esquirol: “en nom del bé o de la justícia, o de Déu, s’han causat tones de sofriment i milions de víctimes. La bondat, en canvi, sempre produeix el bo i mai el mal. La bondat no es troba en les declaracions grandiloqüents, sinó en els gestos i les accions”. Això sí que ho respecto!
L’educació, com en tots els àmbits, és clau: ensenyar a respectar, però també a dissentir, la qual cosa vol dir ensenyar a pensar. A intentar ser persones iguals i diferents, alhora.
  • #2 Joan Travesset
    (08/04/18 13:15)

    Ho comparteixo. 

    Respondre
  • #1 N.º 9 en re menor, op. 125 Jacobo
    (08/04/18 11:48)

    Vivim en una societat distòpica i anti antropològica, de dominació dels forts, on el lucre, el poder i el control mental són les màximes i no el benestar comú. Es una autèntica guerra programada i planificada contra la vida, on les guerres, les drogues i les farmacèutiques estan exterminant els febles, els empobrits, i no només això, també i d'altres maneres a la institució més gran de la història, la família. No sé com acabarà tot això i és possible que estiguem al final d'un cicle, però som molts els dissidents que creiem en una societat utòpica.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477