Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

De visita obligada

L’exposició sobre el fotògraf Francesc Boix a Escaldes-Engordany ‘Més enllà de Mauthausen’
Actualitzada 02/04/2018 a les 06:36
L’exposició sobre la vida i obra del fotògraf català Francesc Boix és una d’aquelles que haurien de ser de visita obligada, especialment per a tantes generacions –la gran majoria de les actuals– que no van viure ni guardar record dels temps de les guerres, l’espanyola del 1936-1939 i la Segona Mundial.
Boix va ser militant i soldat republicà, abans de l’exili i el captiveri al terrible camp de concentració nazi de Mauthausen, on va poder sobreviure sobretot pels treballs amb la càmera dintre del departament d’identificacions de la instal·lació.
Sobreviure és una manera de dir-ho, perquè pocs anys després de l’alliberament per les forces americanes se l’enduria una tuberculosi contreta durant el captiveri, sense haver pogut tornar a la Barcelona nadiua, ni trobar-se amb la germana, la Núria, com volia fer a Andorra i no va passar del Pas de la Casa, segons va explicar Andrés Luego, amb el suport del document gràfic que es conserva a l’Arxiu Nacional.
En tractar-se sobretot d’imatges il·lustrades amb els textos minimalistes, però suficients, i malgrat que les del camp d’extermini no són de les més dures que es coneixen, aquestes constitueixen la part més impactant i dura d’un conjunt entre filferros –aquests sense electrificar, com els originals– que poden fer esborronar les ànimes, fins i tot les no especialment sensibles.
Aquella barbàrie es pot trobar recordada, entre d’altres i per escrit, a obres com les del francès Christian Bernadac, de l’Arieja (Les 186 marches), el català Joaquim Amat-Piniella en versió novel·lada (K. L. Reich ), la primera versió escrita a Andorra entre el 1945 i el 1946, o els espa­nyols Mariano Constante i Eduardo Pons Prades (Los cerdos del comandante).
Conscienciat políticament i membre actiu del Partit Comunista d’aleshores –que no hauria de ser motiu de rebuig o desqualificació per llunyania ideològica, atès el context–, Boix va ser testimoni clau al judici de Nuremberg. La pel·lícula d’Stanley Kramer ho resumia en una escena on, com a resposta al general de les SS Ernst Kanterbruner –successor de Heydrich, mort per la resistència txeca a Praga–, que negava haver estat mai al camp, va presentar una de les seves fotografies, on se’l veia nítidament a les instal·lacions.
La lloable iniciativa dels responsables de cultura del comú escaldenc constitueix, a la fi, una lliçó d’història tan condensada com potent, especialment per als més joves, amb l’esperit del lema que figura a la casa de la família d’Anna Frank a Amsterdam: “Mai més”, un pas que avança enllà del lema que el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. I en aquest cas no es tracta del passat d’un poble, sinó del món, perquè mundial va ser el conflicte i les tragèdies que es recorden.
Salvant totes les distàncies, una altra exposició, de la també fotògrafa Camille Lepage a Andorra Televisió, ens porta imatges més recents, de conflictes a l’Àfrica, en aquell Tercer Món que tendim a oblidar però que és també el mateix món nostre i que cada vegada ens afecta més i més a prop, menys indirec­tament.
A Mauthausen hi va haver, i hi van morir, uns quants andor­rans, més de set mil espanyols, milers de francesos i, segons les estadístiques, fins a dotze milions de persones d’arreu. A les guerres i genocidis de la nostra època, les víctimes segueixen sumant-se per milers, desenes de milers, la immensa majoria civils, incloses dones i nens, els col·lectius més febles.
I els fotògrafs, periodistes gràfics –més encara que els que ho escriuen, perquè ho han de fer en directe i a prop–, continuen arriscant les seves vides –per explicar-ho amb imatges, que és la manera més directa i colpidora, perquè cadascuna “val més que mil paraules”–. Com va fer Boix fa gairebé vuitanta anys, amb els seus còmplices que anaven a treballar fora del camp i que van dipositar tants negatius a la granja de l’austríaca Anna Pointner, que també es va jugar l’existència perquè poguessin arribar fins avui, arreu, també a nosaltres. Per això mereixen que dediquem una estona a mirar-los i llegir els textos explicatius.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477