Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

L'hàbitat

A Velles Cases Andorranes, entre altres
Actualitzada 25/03/2018 a les 06:48
D’entrada vull retre homenatge –si em permeten aquesta gosadia– a l’associació Velles Cases Andorranes per la seva imaginació, creativitat, treball a fi de –no m’agrada el mot recuperar– salvar alguns dels cordons umbilicals que ens mantenen vius a Andorra, i que sense ells avui seríem potser tan sols un sospir de malenconia. En definitiva, salvar automòbils abandonats, fer memòria de cases pairals no és una altra cosa que salvar els camins estrets que ens han portat a les actuals avingudes peatonals més o menys reeixides.
Em sembla que soc soci de Velles Cases Andorranes, però no assisteixo a les seves reunions, per allò de fatigues físiques. En tot cas, segueixo amb molt afecte i profund respecte tot el que fan, i me n’assabento per diaris o entrevistes.
Com deia Martin Heidegger, el pensador alemany: jo soc, tu ets; vol dir, jo habito, tu habites. L’ésser humà es realitza, doncs, a mesura que habita. ¿I què és habitar? Habitar vol dir guardar i conrear.
Per a mi la casa –parlo d’Andorra, és clar, no de les esfereïdores cavernes verticals de les perifèries de les grans ciutats, per exemple–, no només és un lloc on vivim –avui malauradament, per a molts, només és lloc per dormir-hi– i on anem creixent, i experimentem la nostra vida personal i comunitària, és també lloc de presències i absències.
L’hàbitat, la casa, per tant, ens parla de lluita per la supervivència, per l’aspre i dur treball, de pensar en l’endemà, de viure les posobres, i les festes. Però també ens parla de ferides, de remeis, de sotracs com la mort. És a dir, que l’hàbitat no és una posella d’individualisme tancat i bord. És la manera de viure dels pobles, de les comunitats, de les societats.
Vivim en habitacles, i així ho volen, i molt, les grans multinacionals i els grans finançadors del món, on res es conservi, es guardi, que tot es llenci i es compri de nou. El mercat ho vol, i també, i més, la paradisíaca i anorreadora globalització. El màxim que admeten són els grans museus, les grans subhastes d’art, maximalista o minimalista, finançats, comprats i venuts pels mateixos.
¿Per què guardar cases pairals, vells diaris, llibres antics, camions o un autobús vell, abandonat a Fontaneda, si avui tot ho tens emmagatzemat en petites maquinetes? ¿Volen que anem esgotant fins al darrer hàlit el que ens pugui quedar d’humanització? Cal tenir cura del que queda del que hem sigut, si encara subsistirà alguna cosa..., i salvar, salvar tot el que es pugui, malgrat la possible indiferència i probable riota dels que s’imaginen que al món només són ells i el seu temps.
Es descobreixen nou-rics, sense tradició darrere, només pel seu afany d’adquirir a preus inversemblants el que ells han contribuït a destruir i a llençar a la brossa prèviament. Òbviament la modernització significa arrambar tot el vell. Només mancaria!
Les cases, l’hàbitat, ens parla també de còdexs –escrits o no, tan se val!– de conducta, de lleialtats, de fidelitats –no són el mateix–, de traïments, d’heretaments, de successions, de notariats, de malalties, d’allitaments, de parts, de morts, de paraules, també de silencis.
El que sempre he dit: de cordons umbilicals, sense els quals per a mi no hi ha vida, ni consciència. I és clar, treballar per a viure, i també per salvar i protegir tots els altres éssers vivents. És a dir, respectar-se a si mateix i respectar els altres éssers vivents. L’hàbitat, la casa i tot el seu entorn, és tot això i molt més. És el que penso que té per a missió Velles Cases Andorranes: mantenir vius el cordons umbilicals. L’hàbitat no és només qüestió de cases, però també. Sense cases seríem una andròmina més o menys valuosa, però a la llarga amb destinació segura, inexorable, cap a la brossa.
Soc fill cabaler d’una casa pairal. És una dada. Com també sé que tots som fills d’unes cases antigues o modernes. Hàbitats que han configurat la nostra personalitat interior i exterior. Per això les cases haurien de ser importants en la nostra vida. Perquè no només són un entorn, sinó el cau on ens desenvolupem d’infants i d’adults. El que succeeix és que cada cop es converteixen només en un trampolí. Res més. Dormir-hi, segur. Estimar, somiar, potser. ¿Només és un lloc de refugi?
Del que estic segur és que no es pot oblidar la casa, ni la de cadascú, ni la dels altres. L’habitatge també s’ha convertit en una senzilla mercaderia. Qui pot pagar, té habitatge, i poca cosa més.
Salvar una camioneta abandonada que ha estat quelcom vital dins d’una part de la nostra convivència és rehabilitar-nos com a persones que viuen en un espai i en un temps. Per què estem cridats no només a conrear i a modernitzar cap al futur, també a protegir. A tenir cura. Gràcies, novament Velles Cases Andorranes, i a tots els seus representants actuals i anteriors. No em plauria que un dia en algun carrer o avinguda o parc del nostre país es pogués llegir un rètol semblant al que el poeta turc Nazim Hikmet digué de Moscou: “Em vaig transformar en un pi negre al parc Central i ningú ho sabia, ni tu, ni tan sols la policia.”
  • #2 Ina
    (28/03/18 01:51)

    La casa és l'univers.

    Respondre
  • #1 Velles Cases Andorranes
    (25/03/18 11:32)

    Moltes gràcies Sr. Morell, ens sentim molt animats amb aquestes paraules molt encoratjadores, ens empenyen a continuar aquesta tasca a vegades mal entesa, però necessària per la memòria del nostre petit i entranyable país.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477