Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

I Andorra va treure el cap al món

La Constitució ha servit per posicionar el Principat entre els altres països del planeta
Actualitzada 17/03/2018 a les 06:49
Va ser un pas de gegant i per copsar la veritable dimensió del procés constituent i l’aprovació de la Constitució andorrana de 1993, encara falten uns quants anys. Bo és celebrar-ne el 25è aniversari, un quart de segle que ha servit per posicionar el Principat d’Andorra entre els altres països del món. I no va ser una singladura senzilla la que va portar a tancar i signar el redactat constitucional, més quan a la taula hi havia tres parts implicades sabedores de la importància del seu treball per al futur del Principat.
La part andorrana era la que posava la taula, però el menú es decidia amb les altres parts, la del Copríncep episcopal i la del Copríncep francès. Les tres sabien que no podien adoptar un posicionament inflexible des dels seus respectius racons del triangle, malgrat que hi hagués temes delicats que per part de la mitra no podien desenvolupar-se d’una manera clara i directa, com ara l’avortament, contraposat al dret a la vida.
El Copríncep Martí fins i tot estava disposat a fer un pas al costat, “si els andorrans m’ho demanen”, per no entorpir en el procés de redacció d’una Constitució andorrana que no podia esperar ni quedar encallada en un carreró sense sortida. Però la bona disposició per part de la mitra a acceptar allò que els andorrans volguessin, no era pas una feblesa ni un desvincular-se de cop de la funció que durant segles els Coprínceps representaven.
Al contrari, era un punt de generositat cercant el millor dels escenaris polítics per tal que Andorra pogués afrontar els reptes associats al seu creixement econòmic i social, un creixement notable i conformador d’una nova Andorra, amb una posició forta, més que forta, diguem ben travada, de relació amb els seus veïns del nord i del sud, però també més enllà, en l’àmbit internacional europeu i d’arreu del món.
Es va fer la Constitució i el 14 de març de 1993, el sí majoritari del poble andorrà al seu redactat la va fer autèntica i real. I, com quan despunta el nou dia i surt el sol, Andorra va treure el cap al món, que ja hi era, però amb la Constitució sota el braç, podia ser escoltada i sobretot respectada, per petit que fos el país, per pocs milers d’habitants que els fos aplicable l’empara de la Constitució.
Ho vam veure i poder escoltar ben aviat, quan el dia 28 de juliol de 1993, al faristol de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York, el cap de govern, Òscar Ribas Reig, va pronunciar el parlament en representació d’Andorra per primera vegada en l’anomenat concert de les nacions. Un discurs recordat per haver estat la primera intervenció oficial en llengua catalana a l’ONU, però que hauria de ser recordat precisament pel fet de ser la primera aparició, amb llum i taquígrafs, davant tot el món. Aquell dia, l’Òscar Ribas va notar en la pròpia pell alhora la petitesa i la grandesa d’Andorra i, dar­rere d’ell, tot el poble andorrà, hagués votat sí o no a la Constitució. Era l’assoliment, la culminació d’una fita col·lectiva, la materialització reconeguda del camí que Andorra havia fet durant segles tot i preservant la seva identitat. I ho va sentir, en paraules d’Òscar Ribas, tot el món: “Hem vingut aquí a Nova York per hissar la nostra bandera junta amb les dels altres Estats. Culminem així moltes de les aspiracions del nostre poble i tot un procés de serena i tenaç transformació.”
La “serena i tenaç transformació” d’Andorra portava implícita la voluntat d’esdevenir un Estat en concòrdia amb els altres Estats, enfortint els llaços d’acord i d’amistat i minimitzant les dissonàncies en la mesura de les possibilitats. S’havia encetat un nou trajecte en el llarg camí de la història d’Andorra i calia fer mans i mànigues per saber encarrilar la reforma amb l’eina constitucional adoptant les mesures necessàries, resumides en els drets i obligacions universals referides al poble andorrà.
Andorra s’havia de refer, d’endreçar de portes endins si volia sobreviure de manera digna i de forma sòlida. I, d’acord amb la Constitució, calia adoptar uns postulats polítics durs de rosegar pels sectors conservadors en aquells moments, amb posicions manifestament inamovibles, com ara la fiscalitat, que el mateix Òscar Ribas va haver d’afrontar, costant-li fins i tot el càrrec de cap de Govern i deixant gravada per a la història aquella frase que era sàvia i premonitòria: “Tot allò que no paguem ara, ho pagarem amb escreix anys a venir.”
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477