Transversals

Cada cop que una multitud de ciutadans ocupa els carrers, com dijous passat o a les també recents manifestacions de jubilats reclamant una pensió digna, sentim o llegim que promotors i informadors de l’esdeveniment coincideixen a dir que ha estat una manifestació transversal, tot i que no recordo haver vist mai entre la gentada que hi desfila cap soci del Círculo Ecuestre, per esmentar una entitat a l’atzar, ni tampoc cap membre de la minoria realment benestant que, en línies generals, ha estat la gran beneficiada d’aquests anys de crisi que no acaben de passar. Paral·lelament, cada cop que en els darrers temps es convoquen eleccions generals arreu d’Europa els resultats indiquen que aquesta mateixa ciutadania transversal, pel que fa a la seva situació social, cada cop es refia menys de les opcions polítiques tradicionals (Itàlia n’ha estat el darrer exemple), fins al punt de trobar antics militants comunistes votant ara opcions de dretes, com va passar a França. Enmig d’aquesta cerimònia de la confusió, els que demostren menys escrúpols per adaptar el seu discurs al gust del consumidor són els que s’enduen el gat a l’aigua, tot i saber tant ells com els seus votants que es tracta de paraules buides que no van enlloc. És curiós com arreu del continent, i independentment de la conjuntura particular de cada país, hi ha un sector important, per no dir majoritari, de la ciutadania que és capaç d’organitzar-se al marge dels partits tradicionals per reclamar aquells drets que considera vulnerats i, en canvi, és incapaç d’aplegar-se al voltant d’un projecte polític coherent per construir una alternativa social acceptable, si més no.