Fora de temps

La vida canvia. Canvien els nostres costums i la mirada sobre les coses quotidianes. El temps, però, continua immutable, marcant les hores, els minuts i els segons. I si es desvia del seu camí, és només per accelerar-se, al mateix ritme que les nostres vides. Aquest fet el patim especialment les dones. Intentem arribar a tot arreu, mentre el nostre entorn, i nosaltres mateixes, ens imposem un ritme frenètic que no ens deixa temps per a respirar. Sense saber com, des del primer truc del despertador fins que ens deixem caure desmaiades al sofà a la nit, hem enllaçat una cosa i una altra, revisant, planejant, organitzant, preveient, escurçant, estirant, fent i desfent per encabir-ho tot, sense que cap dels platerets del funambulista caigui a terra. La setmana passada em demanava què hauria passat si totes les dones haguéssim fet vaga. Un autèntic punt d’inflexió, que fóssim les dones les primeres a fer una vaga com cal a casa nostra. Somnis al marge, el pensament em va servir per adonar-me de la força del nostre treball. A casa, amb les filles, i els fills. A l’empresa, a l’administració, buscant el difícil equilibri entre ser competents i no destacar gaire, no sigui cas que se’t mengi el sistema. A primera línia quan es tracta de cuidar els pares, els malalts, els dependents, sempre al darrere d’un gran home quan es reparteixen els punts del combat de la vida diària. De la mateixa manera que com més gran és la bossa de mà, més coses t’hi caben, avui no volem més hores per arribar a tot arreu, sinó una bossa més petita, i començar a repartir amb qui va amb les mans a les butxaques.