Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

En recordança de Josep Calvet i Senallé

Ha estat un referent dels bombers voluntaris al Pirineu
Actualitzada 09/03/2018 a les 20:21
Ens vam conèixer l’estiu de l’any 1983, ple d’incendis forestals que havíem d’afrontar amb uns quants camions i amb unes esquadres forestals que ajudaven els mesos d’estiu els parcs de bombers. El Josep Calvet, Calvet de Pobla, era cap del cos de bombers voluntaris de la Pobla de Segur, fundat l’any 1977 per ell mateix i tot un referent –ell i el parc de Pobla– dels parcs de bombers voluntaris al Pirineu. Tenia, el Josep Calvet, aquell estiu de 1983, 53 anys, curiosament l’edat que jo tinc ara. Jo acabava d’entrar als bombers com a auxiliar forestal i en acabar l’estiu, amb una colla de joves d’Oliana i de Peramola, vam crear el cos de bombers voluntaris d’Oliana, designant-me a mi les funcions de cap de parc. D’aleshores ençà, fos en les trobades de caps de parc o directament en les intervencions que teníem, sobretot en incendis forestals, cada vegada que amb el Josep Calvet coincidíem, en donar-nos la mà, la seva mirada i la meva notaven un punt de vivor que els dos sabíem que sortia de molt endins. Era la salutació del company, era l’amistat, però hi havia encara més, hi havia estima, afecte, una estimació que li he tingut fins al darrer moment i que, ho dic amb tota seguretat, sé que molts altres companys bombers li han manifestat en vida. El Josep Calvet, per ser dels pioners en el món dels bombers voluntaris al Pirineu, i sobretot pel seu caràcter obert i directe, pel seu tarannà, per la seva educació, ha estat exemple de la resta de bombers i de parcs. Ell va obrir camí i va fer traça, esperonant-nos els que, molt joves encara, començàvem amb tota il·lusió, ganes i voluntat, en les tasques del servei de bombers voluntaris. Bo és que el recordem ara que ha traspassat d’aquest món als 88 anys, just aquest dijous 8 de març, festivitat de Sant Joan de Déu, patró dels bombers. Com expressen els companys del parc de la Pobla de Segur en la seva necrològica: “Sempre recordarem el teu mestratge i dedicació. El teu llegat és el nostre millor estímul.”
Certament, el seu fer era estimulant. El recordo arribar a l’indret i saltar del camió i sense perdre un moment acarar-se al foc, decidit i amb nervi. De les tantes vegades que havíem estat en un foc, en recordo una que porto gravada al cor. Devia ser la primavera de 1987 o 1988. Des de control central de Lleida ens van avisar d’una columna de fum que sortia allà al port de Bóixols, entre Coll de Nargó i Isona, i ens van fer sortir el parc d’Oliana i el parc de Pobla. Ens quedava a mig camí de tots dos i vam arribar a l’indret, concretament a sobre Ca l’Astor, gairebé junts. No hi havia gaire foc perquè no cremava bosc sinó uns bancals que quedaven sobre la casa, però de mal transitar. Els que hi vivien, estadants ocasionals, van voler netejar la feixa de l’hort i se’ls va escapar el foc bancals amunt. Vam fer un parell d’instal·lacions de mànega per voltar-lo i en mitja hora el teníem controlat i podríem dir que apagat. Aquell dia el Josep Calvet tenia mal en un peu i coixejava, però tot i així estirava mànega costa amunt, entre rocs cantelluts i argelagues punxents d’un metre d’alt. Tot d’una, un dels que havien provocat el foc, que s’ho mirava, va fer, sense que el Calvet el sentís, un comentari lleig: “On va aquest vell ranco.” La fiblada que vaig sentir dins meu, va ser més dolorosa que les punxades de les argelagues i els aranyons. Jo que me li giro i li dic: “Una mica més de respecte per Calvet de Pobla, que potser és més vell que tu en edat però el tremp, l’esperit i la seva vivor no la tindràs mai tu.” Va abaixar el cap i va marxar amb la cua entre les cames. Un altre record lligat al Calvet va ser passant un dia per la casa de Sar­roca, allà a tocar Buseu, entre Taús i Gerri de la Sal. Vam sortir a parlar dels bombers de Pobla i de seguit, ho recordo com si fos ara, l’expressió de la cara va ser un somriure franc i net, mentre em mostraven el calendari dels bombers que “ens el porta Calvet cada any”.
El Josep Calvet va ser cap de parc, digne cap de parc de la Pobla de Segur, durant 25 anys, de 1977 a 2002. La darrera vegada que vam parlar, fa mig any, va ser a la Seu d’Urgell, on hi treballa i hi viu un fill seu. Estava afectat per la mort de la seva dona i les cames no l’aguantaven. Vam estar junts una hora llarga, recordant anys enrere i en acomiadar-nos ens vam mirar amb aquella mirada viva d’estima. Va ser la darrera, però encara la veig.
Que reposis en pau, amic Calvet. Et recordarem sempre.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477