Clara. Són sis anys, ja. La gent que diu que el temps passa volant, que s’ha d’aprofitar tant com es pugui i viure amb la màxima intensitat aquesta etapa, que és la millor de totes, la més innocent i càndida, que després et faràs gran, que res no serà igual i maldecaps i preocupacions i etcètera. I no m’ho acabo de creure, no m’ho vull ni plantejar, perquè intueixo que tots els anys, els passats i els que vindran, han estat i hauran de ser igualment bons, igualment feliços, intensos i sorprenents. Tot just fa un any, en l’article del cinquè aniversari, intuïa les dificultats futures que jo tindria per continuar publicant aquesta mena de recordatoris. Potser sí que tenien una mica de sentit quan eres petita i pensava que no tindries prou memòries de la teva infantesa i et faria gràcia recuperar, algun dia, aquestes notes mínimes, gairebé destil·lades. Ara encares la vida amb una mirada neta, netíssima, i al mateix temps t’adones de coses que als grans se’ns escapen, de manera que penso que res del que et pugui escriure ara et sorprendrà més endavant. Tens ocurrències de nena gran i una capacitat per inventar-te històries –en tres idiomes, a més– que envejo. Escrius amb lletra lligada paraules soltes, i ets a punt de fer el salt, el gran descobriment de la lectura i l’escriptura. L’endemà del teu aniversari és el meu. També, a la meva manera, em faig gran, i em temo que la descoberta contínua dona pas, cada cop més, al desencís. Qui sap si ha arribat el moment de canviar els papers, de ser tu qui em faci de recordatori, que m’ajudis a retrobar el món a través dels teus ulls. I espero el moment del relleu amb ànsia.