Pepe

Pepe, vas fotre el camp i ens vas deixar aquí amb un nas de pam i mig, orfes d’algú que ens cantés les veritats i ens fes obrir uns ulls com unes taronges tot i que, de vegades, alguna damisel·la ciutadana fes veure que es tapava les orelles per no sentir allò que les àvies en deien disbarats. Ja han passat nou anys i en aquest temps n’han passat de tots colors i et ben juro que he pensat sovint en tu, simplement imaginant com, des de la indignació més absoluta, et fotries de tot plegat i com tots plegats ens pixaríem de riure a l’hora de sentir-te vomitar la crua realitat i la ràbia en una verborrea incontinent de procacitats, tan desvergonyit i insolent com sempre. Quanta falta que ens faries!

El món en general? Tretze són tretze: continua sent un món de rics que s’avorreixen i ens toquen allò que no sona i és molt difícil agafar-se seriosament això que anomenem vida veient com la gent de bon matí fa una cara de felicitat absoluta només de pensar que el treball dignifica. Però, per patetisme, l’Estat espanyol. No pots ni imaginar com s’han tornat les coses. Si fossis aquí, segur que ja series a la presó o a l’exili. Tu que afirmaves que el Partit Popular no xucla la sang, però mata l’esperit, i que l’opinió és com el cul, que tothom en té un, veuries que ara el partit del galaicoespanyol atonyina i empresona els ciutadans i que, depèn de com sigui el teu cul, has de demanar permís per poder anar de ventre. Tu ja deies que Catalu­nya era surrealista, però ara t’adonaries que Espanya ho és més. Perquè te’n facis una idea: han prohibit el color groc, han fet presos polítics i han donat categoria de carícia als cops de porra. I tot plegat, saps per què? “¡Por España!” Com que tu no tens pèls a la llengua, t’ho deixo repetir a tu, en castellà i tot (i posa-m’hi aquella carona de mala llet reconsagrada, si us plau). Va, engalta’ls-ho: “La unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Que se metan a España en el puto culo a ver si les explota dentro y quedan los huevos colgando de un campanario.” Quin descans!

Gràcies, Pepe, per fer-nos riure tant fent-nos veure les misèries del món amb la mirada d’un humorista i amb la boca d’un carreter. T’enyorem. Un petó.