Heroi o esbojarrat?

Uns, propers, l’han qualificat d’heroi. D’altres potser no gosen significar-se i considerar-lo públicament un esbojarrat que va anar on ningú no li ho manava ni cridava, a defensar una causa llunyana, del tot aliena al país d’origen i al de residència. Ha estat el cas del jove Samuel Prada León.

Per jutjar –contra el mandat evangèlic–, o com a mínim explicar, la decisió del Samuel cal recordar dues realitats: la de l’Estat Islàmic (EI), en guerra santa contra els infidels d’arreu del món i causant d’atemptats sagnants a Occident, alguns de tan propers com als dos estats veïns. I també la dels kurds. La primera es veu majoritàriament per la comunitat internacional com a necessària.

Tanmateix, la lluita es pren sobre el terreny des de diferents òptiques i interessos. Bàsicament hi ha, d’una banda, el govern sirià i dictatorial d’Al-Assad, amb el suport rus, entre d’altres, que ataquen també una altra oposició, interna i sembla que més occidentalista. D’altra, els milicians kurds amb la col·laboració dels Estats Units. I, enmig, actituds més o menys ambigües i sospitoses, com les de l’Iran o l’Aràbia Saudita.

En principi, Samuel, als antípodes dels fanatitzats islamistes que s’allisten a les forces armades de l’EI, va anar a agafar les armes contra ells. Quelcom que semblaria incompatible amb els principis del pacifisme, qualsevol que sigui la causa, fins i tot si es veu com a justa.

L’altre fet és que ho va fer entre els defensors del Kurdistan. Una comunitat que diverses fonts estimen en uns trenta milions de persones, repartides (i sotmeses) als règims de cinc estats constituïts, reconeguts i presents a l’ONU, de característiques conegudes: l’Iran, l’Iraq, l’esmentada Síria, Turquia i unes desenes de milers a Rússia, incloses Armènia i l’Azerbaidjan, ex-repúbliques independitzades de l’antiga URSS.

La reivindicació d’un Estat propi ha estat constant per part d’aquest poble, present al món segons les enciclopèdies virtuals des del segle X abans de Crist. En diverses ocasions, algunes més o menys recents, hi ha estat a prop. L’avalava el tractat de Sèvres, a la fi de la Primera Guerra Mundial, un acord que mai no es va aplicar. L’any passat, una majoria aclaparadora de la part iraquiana va votar a favor de la independència en un referèndum no reconegut, rebutjat pel govern de Bagdad i aliats, entre d’altres.

Les matances, per a alguns genocidi, perpetrades per les forces d’Al-Assad, fins i tot amb armes químiques, i la persecució dels kurds titllats de terroristes a Turquia al llarg dels temps, i dar­rerament pel règim d’Erdogan, són conegudes.

I el jove Prada va acabar morint no a mans dels islamistes, el seu objectiu inicial, sinó per un tret de les forces turques, que van emprendre la campa­nya iraquiana, amb el vistiplau iranià.

Vistos i explicats aquests rerefons, el debat pot continuar sobre les accions del jove resident. Res no treu, però, que sigui justa la repatriació del cos, per tenir un tractament funerari aquí, on va decidir establir-se la família, primera afectada i interessada a recordar-lo i tenir les restes a l’abast en un lloc digne.

Si no hem llegit malament, les autoritats espanyoles –gens sospitoses de suport a causes independentistes– han anunciat gestions per fer realitat la repatriació del cos. Independentment de les opinions sobre els actes del jove i la seva tràgica fi, sembla un acte degut de justícia i respecte per a Samuel i els conciutadans de la família Prada-León.