Gràcies i fins aviat

El març del 2017 emprenia el que per a mi va representar un nou repte, una nova experiència. Avui escric aquestes últimes línies per un temps. Vint-i-cinc columnes quinzenals, i de ben segur que m’hauran quedat molts temes al tinter, moltes coses a dir. Però us puc dir, també, que aquelles que heu llegit han estat fetes amb cap i cor, amb amor i amb ràbia, amb força i amb impotència, amb alegria i tristor, amb una part de mi. He plasmat la meva opinió tot mantenint-me fidel al meu tarannà i els meus principis.

Estarem d’acord que han estat columnes senzilles, amb un lèxic corrent i temes més discrets. I és que no he pretès en cap moment sorprendre ningú, ni donar lliçons, ni afegir-me a la controvèrsia que prou presència té. El meu objectiu ha estat des del principi, apropar d’una manera senzilla, a tots els públics, temes importants, però menys abordats. Donar el seu espai a una visió més positiva, amb l’únic afany d’humanitzar allò que es tendeix a polititzar. Sent conscient del molt que em queda per aprendre però sobretot, creient sempre en el que faig.

Joventut, cultura, civisme, obres, igualtat... política també al cap i a la fi però, posant en relleu tot allò constructiu que també es fa, i del que a vegades poc se’n parla. He volgut que aquells que em coneixeu continuéssiu veient una part de mi en aquestes línies. N’hi haurà als qui agradaré més, menys i gens, però que sigui sempre pel mateix motiu: per ser jo mateixa.

No puc més que estar agraïda. Gràcies al Diari d’Andorra per cedir-me aquest espai. Gràcies als lectors, a tots aquells que heu dedicat uns minuts en llegir-me. Gràcies a tots, per les felicitacions i les crítiques, per la vostra atenció, pel vostre temps. Una experiència molt enriquidora de la qual m’emporto molt bones sensacions, aprenentatges i sobretot: persones. Espero poder retrobar-nos aviat, sempre amb més i millor. Fins aviat!