Les paraules

Ho hauran vist, segurament: divendres, el president del Parlament català va gosar dir, en un discurs davant la cúpula judicial a la seu del Col·legi d’Advocats, que hi havia presos polítics tancats a la garjola i una erosió preocupant dels drets cívics. Naturalment, aquesta afirmació no va agradar al sector diguem-ne constitucionalista del públic, que es va aixecar indignat i va tocar ostensiblement el dos. Tot plegat m’ha fet pensar en el gran poder que poden tenir les paraules i en els grans esforços que fem cada dia per domesticar-les perquè no ensenyin mai les urpes i no abandonin la zona de confort. En circumstàncies normals, aquell discurs hauria estat protocol·lari, mel·liflu, carregat de frases boniques, raspallades i bones intencions, embolicat amb una retòrica que serà més o menys elegant però que, al capdavall, és buida. I és que ens hem acostumat a parlar en públic per no dir gran cosa, per no trepitjar els ulls de poll, per amagar darrere de la fatuïtat de la correcció política els pensaments reals. No cal ser ni Demòstenes ni Ciceró ni Lincoln ni Churchill per construir relats que siguin elegants i, al mateix temps, no aigualeixin el tremp del pensament. Si fem la dissecció a tantes i tantes intervencions públiques veurem com es repeteixen fins a l’infinit fórmules fixes, tòpics i recursos trets de manual (o refregits d’anteriors discursos reciclats), per ocupar el minutatge previst i, de pas, atordir la consciència de l’audiència. Potser el món aniria millor si, durant una temporada, deixéssim de banda les punyetes, els florentinismes i l’aigua destil·lada.