Cada cop que anuncien a la televisió que nou de cada deu dentistes recomanen un mateix dentifrici, a mi el que em desperta la curiositat és saber per què el desè dentista hi discrepa. El mateix em va passar llegint les raons per les quals sembla que seria recomanable demanar l’ingrés al Fons Monetari Internacional (FMI). Diu el ministre Cinca que si fóssim membres les agències internacionals de qualificació podrien avaluar l’economia andorrana de manera més fiable. Es refereix a les mateixes agències que abans de la crisi qualificaven Andorra amb la nota més alta, tot i ser encara a la llista de paradisos fiscals de l’OCDE; de manera que, per aquest costat, hom diria que l’ingrés no canvia gaire les coses. La segona raó de pes (demogràficament parlant) que aporta el ministre és que “el més normal és formar-ne part”. I aquí és on em moro de curiositat per saber l’opinió de la minoria: actualment hi ha al món uns 200 països (la xifra exacta varia segons si reconeixes Kosovo, i altres territoris en una situació semblant, com a país sobirà i independent), dels quals 189 són a l’FMI. Per als altres deu països (Andorra a banda, és clar), què suposa no ser-hi? Fora bo que també això ho expliqués el ministre, i més quan comences a gratar en la història d’aquest organisme (fundat en els primers anys de la guerra freda com a instrument del bloc occidental) i t’adones que pagar la quota de membre serveix bàsicament perquè, si mai venen mal dades, puguis exhibir el carnet VIP que t’acredita com un més de la família (ni que sigui com a parent llunyà), i confiar que et donaran un cop de ma per sortir-te’n. Que també és confiar massa, cal dir-ho tot.