Obrim els ulls, si us plau

El mes de febrer, mes de Mans Unides, esdevé un cimal per observar el món més enllà de les nostres fronteres. Contemplar cara a cara el món és un exercici que no és gens fàcil de fer. Quan veus com van les coses podríem desanimar-nos i ensorrar-nos en el pessimisme, però hem d’obrir els ulls i el cor, això no ens deixarà caure en la covardia de posar el cap sota l’ala, com fan els estruços. La campanya de Mans Unides contra la fam ens ha de sacsejar a tots. Observem què hi passa, al nostre món.

L’escriptor, historiador i periodista Manuel Caparrós escriu en el llibre El Hambre: “La fam mata més que qualsevol guerra o epidèmia. Un cos afamat es menja a si mateix, s’arruga, la pell s’esquinça. Una infecció en un cos desnodrit és mortal. Els morts de fam si sortissin als diaris, els col·lapsarien.” Si la xifra de nou-cents milions de persones passant fam ens deixa indiferents és un senyal que “el nostre cor no és de carn, és de pedra”.

Mans Unides posa el crit al cel. Denuncia: Com pot ésser que al món siguem 7.200 milions de persones, produïm 12.000 milions de menjar i hi ha gent que passa gana? Als països rics es llença entre el 30% i el 50% dels aliments que circulen. Això ens indica que el sistema polític i econòmic que s’ha escollit no funciona. Un amic missioner, a qui hem ajudat des d’AINA, ens convida dirigir la mirada al seu país, el Níger. És el segon país del món en urani. Una empresa francesa i xinesa l’extreu sense deixar cap diner al país, quan podrien fer canals per regar les terres i produir aliments que nodririen tots els nigerians. El meu amic em confia: “L’ajuda de l’ONU al Tercer Món no passa de ser ajuda de paternalisme clientelar.”

Observem els nostres veïns. Ens quedem en el món de la infància que és la nineta dels ulls d’AINA: Càritas d’Espanya, Save the Children i Unicef denuncien que 306.000 infants menors de 16 anys pateixen pobresa, que és un 2% de la població infantil, un nen de cada quatre. Només fan un àpat al dia si tenen la sort de tenir una beca de menjador; no tenen aigua corrent a casa per rentar-se ni llum elèctrica per fer els deures. Aquestes dades ens haurien de deixar a tots descol·locats i dolguts.

La germana Lucía Caram ens obre els ulls: “La pobresa és una situació que no es mereix cap infant.” Per aquest motiu engegà la campanya estatal Tots contra la pobresa infantil perquè cada infant pugui gaudir de la seva vida: estudiar, jugar, somriure. No solucionarem el problema, però no vulguem quedar-nos sense el somriure d’un infant.

Anhelem que tothom tingui el suficient i necessari per viure cada dia. La solidaritat neix en el si del nostre esperit. Som conscients de la veritat que escrivien per les parets de París els joves del Maig del 68 ara fa 50 anys: “Mentre hi hagi persones indigents, nosaltres no serem rics; mentre hi hagi persones desesperançades, nosaltres no serem feliços i mentre hi hagi persones a les presons, nosaltres no serem lliures.”

Les conclusions de l’informe d’Oxfam Intermon sobre l’auge de la desigualtat al món són demolidores. El 82% de la riquesa generada al món va a parar a mans de l’1% més ric, mentre que el 50% més pobre (3.700 milions de persones) no se’n beneficia gens. Les coses no s’estan fent bé. Daniel Fernández en un article d’opinió, escriu: “Si les persones elit, en el millor sentit del terme, no reaccionen, el món aleshores és dels irresponsables i dels demagogs.”

A AINA, des del primer dia, al juliol del 1976, hem ensenyat –i eduquem– que estimar Andorra implica estimar tots els pobles del planeta, i estimar els països del Tercer Món ens du una estimació més gran per Andorra. Durant quaranta-un anys de colònies d’AINA nombrosos monitors han completat el seu voluntariat amb un servei als països més pobres d’entre els pobres: Benín, Senegal, Perú, Nicaragua, Bolívia, Camerun, Sàhara, Santo Domingo... D’aquí a de deu dies les monitores Zoe i Sílvia marxen a Bolívia per cooperar amb l’orfenat del pare Roger Ritort.

Guardo com un tresor les vivències de l’Emma, que cooperà amb les germanes de la Teresa de Calcuta. Em confiava: “La meva aportació va ser la d’una gota d’aigua en un oceà. I el que vaig recollir va ser una vivència intensa i una reflexió sobre la desesperança humana. El concepte de la vida i de la mort, en un entorn de misèria extrema, adquireix un caire molt diferent del nostre. Fer que els més pobres entre els pobres puguin passar de viure com a deixalles humanes a morir nets, cuidats, atesos i, el més important, estimats, es converteix en un objectiu real i palpable. Oferir una llitera, neta de paràsits i amb les nafres sanejades, fa que el moribund se senti persona, tot el que no ha pogut sentir en el seu pas per la vida. De les germanes de la mare Teresa de Calcuta he après la importància de les persones individuals: que tots som importants. M’han obert els ulls a les persones de casa nostra que pateixen una soledat recalcitrant.”

Els donatius del mes de febrer al tronc de la Mare de Déu de Meritxell es lliuren a la campanya de Mans Unides. La meva Confident em somriu: “Una Església en sortida no es refugia en la comoditat, va la recerca dels més necessitats.” (Papa Francesc al Perú.)

Tant de bo sapiguem i puguem fer-ho!