La quadratura del cercle

És interessant seguir l’evolució de les declaracions, a banda i banda, al voltant de la vaga de la Funció Pública, però sobretot del procés d’establiment dels serveis mínims. Una mena de coreografia, un guió sense marge a la improvisació. No entro en vaga sí o vaga no. Es va decidir en una assemblea oberta i no cal dir gaire més. Un cop acordada cal fixar els serveis mínims. Els sindicats demanen consens, i seria fantàstic, de veritat, però saben que això és només un brindis al sol. No ens enganyem, ni vulguem tampoc enganyar ningú. I per què? Doncs perquè mai de la vida es poden posar d’acord parts que, sobre un punt, defensen posicions diametralment oposades. I sempre ho faran. Sense ni un pas enrere. Ras i curt. Els sindicats volen que la vaga tingui la màxima repercussió possible, si no, no haurien votat una mesura com aquesta, malgrat que alhora diuen que no volen perjudicar ningú, tot i proposar primer 24 hores de preavís i ara 48. Cosa que és, per se, una paradoxa. I el Govern? Doncs òbviament, que també vol consens, que respecta el dret dels treballadors a defensar els seus interessos, com no pot ser d’una altra manera, però evidentment intentarà que els efectes de l’aturada pràcticament no es notin, amb uns serveis mínims del tipus màxim. I si no, al temps. Ho sabrem demà i el que passarà us ho podeu imaginar. No hi haurà acord de cap de les maneres. El Govern dirà que ha arribat a aquestes conclusions després de l’anàlisi fet per les direccions dels serveis concernits i per garantir que la ciutadania disposa del que li és del tot essencial. I els sindicats, doncs que estan radicalment en contra d’uns serveis abusius, que es vulnera el dret a la vaga i que, novament, el Govern imposa i no proposa. Voler el consens, demanar-lo o, fins i tot, exigir-lo és lloable, però en certes qüestions és naïf, també. És buscar el consens impossible. La quadratura del cercle.