Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La 306 (II)

No he deixat d’observar. D’entrada, el personal que m’atenia. Infermeres, infermers, auxiliars, col·laboradors. Ells m’estudiaven clínicament i jo els observava a ells
Actualitzada 18/02/2018 a les 06:39
Eugeni Trias, el pensador i filòsof català del qual ara es commemora el cinquè aniversari de la seva mort, parlava de la “funesta mania de pensar”. Crec que aquesta mania és fabulosa. Jo, per la meva part, tinc la funesta mania d’observar, com alguna vegada m’havia dit el gran mestre Joan Rosanas.
Des de l’habitació 306, i malgrat tubs, sondes i remeis, no he deixat d’observar. D’entrada, el personal que m’atenia. Infermeres, infermers, auxiliars, col·laboradors. Ells m’estudiaven i em controlaven clínicament, i jo els observava a ells. Al matí, per exemple, quan entraven i amb el “bon dia”, i “com està”... jo intuïa ja el seu estat d’ànim, com arribaven a la feina. Grans professionals –elles i ells, com ara es diu– tots, amb experiència i amb saviesa tecnicomèdica, també són persones humanes, amb sentiments, preocupacions, il·lusions que, ben entès, no poden deixar que es barregin amb el seu treball –enorme i fonamental– consistent a cuidar i curar els malats. I així ha de ser, però m’estranyava que quan els deia “moltes gràcies” responien: “No cal que digui gràcies, és la meva feina.” Jo, ben entès, no combrego amb aquesta idea. Sempre hem de donar les gràcies, sempre. En l’exercici de la medicina a part de la tècnica hi ha molt d’humanisme, de tracte humà, de paciència, de compassió, és a dir, de vocació, paraula que s’usa poc, avui en dia, però que és fonamental tant per als metges (la cura de la vida física) com per als advocats (la vida moral). I també en altres professions. (En aquest sentit, l’altre dia en una residència del país vaig escoltar una persona que deia a un resident que ella feia aquella feina perquè li pagaven. Ben entès, vaig pensar jo, només mancaria: tot treball mereix un sou just. Però aquella persona, em sembla que mai no tindria vocació per a res ni per a ningú. L’important era l’estipendi.)
Des de l’habitació 306 podies seguir un curs intensiu de psicologia. I observar i sentir les mans que et curen. Hi ha mans i mans, totes experimentades, professionals, efectives, curatives, però unes tenen una sensibilitat especial per al resident de la 306. Són més humanes unes que altres. Per què? Perquè es nota que unes són més compassives que altres.
Diuen grans metges que molts cops és tan efectiu el remei receptat com el tracte humà amb el malalt, o en tot cas ajuda molt. Em sembla que tenen raó.
Aquesta funesta mania meva d’observar i de dialogar amb els meus curadors i curadores (s’han d’explicitar el masculí i el femení, no sigui que et titllin de no sé quantes coses...) m’ha enriquit també –desconec si a ells també, per allò de l’ofici neutre efectiu i professional– perquè també he descobert que si no hi ha vocació certa és difícil el seu treball. A voltes, se’ls notava cansats perquè cada malalt –jo també– ho vol tot, es creu el centre del món i algun cop no pensa que hi ha altres habitacions amb altres números que no són la 306, amb necessitat d’atenció.
És de nou, la consciència que existeixen els altres dels que sempre parles, però a vegades oblides.
També observes els que et venen a visitar, gairebé tots per estima, per apreciació, per amistat, perquè potser et veuen més sol que a altres, o més desvalgut, o més indefens. I ho agraeixes, és clar, i quan romans sol rememores les persones que han aparegut, s’han assegut i han xer­rat una estona amb tu. És cert, el Macron diu que no té gaire clar això de Déu, però sí que hi ha una transcendència. Doncs jo diria que en aquest món hi ha quantitat d’àngels vestits com tots nosaltres, amb una bondat gairebé inversemblant.
L’observador de la 306 no pot deixar d’oblidar, tanmateix, una persona d’una seixantena i escaig d’anys –feia anys que no el veia, però sabíem un de l’altre– que romangué assegut en el sofà de la 306, gairebé de 30 a 45 minuts, enraonant amb mi de tot l’humà i el diví, però absolutament enganxat –de tant en tant m’esguardava– com un vailet adolescent, al mòbil, teclejant com un possés. Em vaig quedar astorat. Li vaig agrair, encara avui, la visita, però vaig constatar un cop més que no som res, que caiem rendits davant el monòleg mecànic, i que pensem que es pot compartir alhora enraonar amb una persona de carn i ossos, i al mateix temps, teclejar amb ninots mecànics.
Després hi ha els voluntaris, uns altres àngels en aquest món tan obscè, fals, histriònic, on ens volen idiotitzar cada dia més. Aquestes persones dediquen hores del seu temps a acaronar i acompanyar malalts i el seu temps lent, molt lent.
És un observatori excepcional la 306. Almenys per a mi ho ha estat. Certament que hi deu haver molts temes polítics i no polítics en la gestió del centre hospitalari que cal revisar, analitzar, corregir, avaluar, i millorar. No ho dubto. En tot cas, he de dir que l’aspecte professional i humà de metges, infermers, infermeres, auxiliars, mereix en general una alta qualificació. Humanament també, sense oblidar-nos que també són persones i que, a vegades, també necessiten, entre altres coses, rebre “les gràcies”. En definitiva, hi ha d’haver una connivència entre malalt i curadors.
Des de la 306 he constatat un cop més que el més important a la vida és intentar, amb tot el coratge possible, ser persona. Ignorar-ho o oblidar-ho sempre em fa sentir culpable.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477