Creat:

Actualitzat:

Mirin, avui parlaré de decòrum. Sí, ja sé que és una paraula que sona a temps passats i de fet la utilitzo després de tenir aquest cap de setmana una llarga conversa amb un padrí d’Ordino sobre altres aspectes relacionats amb els costums i les tradicions que res tenen a veure amb l’article d’avui, però que em serveix per enfocar la qüestió. El decòrum no és altra cosa que la correcció en les maneres que correspon a les seves responsabilitats. És el mínim, per tant, que podem exigir als nostres representants públics en l’exercici de la representació institucional. Això no vol dir que s’hagi d’aplicar la rigidesa en les formes o la seriositat permanent en l’activitat pública, sinó que es pot ser perfectament trempat (el que en castellà en diuen campechano) sense necessitat de fer passar un mal tràngol als conciutadans. Quan això succeeix, quan veiem un dels nostres representants institucionals deixat anar (per dir-ho d’alguna manera) en un vídeo de lliurament d’uns premis que s’acaba fent viral, donant una imatge que esdevé penosa ja no només per a la seva persona, que seria el de menys, sinó per a la institució que està representant i per extensió per al país, és aleshores quan ens pugen els colors a la cara i sentim una profunda vergonya aliena. El que ens hauríem de preguntar molt seriosament és com podem permetre situacions com aquestes sense que passi absolutament res. Ja no parlo de dimissions o cessaments, que en un altre país seria el més normal –menys a Espanya que allà ningú plega–, sinó demanar disculpes per una actitud absolutament impresentable.

tracking