Per molts d'anys!

N’Antònia va fer anys dilluns passat i, és clar, ho havíem de celebrar. Ella i el seu home, en Bernt, un alemany alt i cepat, són una parella d’encampadans d’hivern que de tant en tant migren. Deu fer uns deu anys que ens vam trobar una nit glaçada en un restaurant del poble i, des d’aleshores, quan l’hivern és més cru i els gats es redossen a la llar, ens ajuntem tot sovint. Com tantes altres relacions, la nostra és un pèl estranya: com que tots som del ram del nyam i el mam i de la cultura del riure, sempre ens trobem al voltant d’una taula o del taulell d’un bar. I au, ja poden anar passant les hores, que el temps no ens atrapa mai.

Ja us podeu imaginar les nostres xerrades, ben amanides amb rialles escandaloses, somriures còmplices, veritats absolutes, acudits i endevinalles i, tot sovint, cants populars, bromes de criatures, soroll de pandereta i refilets d’harmònica. Més o menys igual que les vostres trobades amb amics o en els dinars de Nadal, suposo. Amb tot, les nostres xefles tenen un ingredient molt més deliciós que el més suculent dels plats que puguem degustar o el més bo dels sucs que puguem tastar. Des del primer moment, allò sembla un curs intensiu de traducció simultània protagonitzat pels germans Marx: n’Antònia és en Harpo; en Bernt, en Chico; el meu home, en Groucho, i jo acabo fent tots els papers de l’auca, com sempre. El català s’hi parla en tots els seus dialectes i s’hi afegeixen, normalment per aquest ordre, l’anglès, l’espanyol i l’alemany, i de tant en tant, en deixem anar alguna de fresca en francès o en rus. Ja ho veieu: una torre de Babel que se sol resumir, per boca d’en Bernt, amb una sola paraula: “Banana!”

Fa catorze anys, a la cartoixa de Valldemossa, vaig escriure un poema dedicat a George Sand i a Chopin. Permeteu-me que avui en regali un fragment a n’Antònia i a en Bernt i, de retruc, a vosaltres: “Hauríem demanat, entre somriures, / una ampolla plena, / amb regust de color de fusta, / de whisky. Amb gel, / molt de gel per refredar / el mam i la passió dels cors. / Entre somriures còmplices, / com dos vells amics, / hauríem meditat sobre / els coms i els perquès, i els quès, / de tantes històries d’amor...” Per molts d’anys!