Quan sigui gran vull ser funcionari... Aquesta frase, evidentment, ja no me la puc aplicar. Fa més de quaranta anys que treballo, no tinc cap trienni ni cap quinquenni, ni cap paga extra, ni cap complement de carrera, ni cap complement de productivitat, tampoc ningú em paga la seguretat social ni m’assegura la feina. Si faig vaga ningú em farà al carrer, però no gua-nyaré ni un euro, i si pel que sigui estic de baixa, a banda de no poder treballar, he de continuar cotitzant a la CASS (on, per cert, encara no s’han aplicat les modificacions promeses l’any passat a les quotes dels autònoms). Cap sindicat em farà mai costat (val a dir que tampoc ho demanaria, ja que no m’agraden ni els sindicats ni els sindicalistes), tampoc em puc acollir a cap llei específica que em protegeixi (ni tan sols al Codi de relacions laborals, que no està pensat precisament per als autònoms). Què volen que pensi doncs un treballador per compte propi sobre les demandes de la Funció Pública? Què volen també que pensi un treballador no autònom del sector privat? Que si volen fer vaga cobrant igualment el seu salari, la solució és: després de tres dies sense presentar-se a la feina injustificadament, expedient i al carrer? Jo no diré tant... Que no tots els funcionaris pensen el mateix? Segur que no. Que hi ha ara mateix funcionaris que senten vergonya? De ben segur que sí. El que haurien de fer tots es mirar de tant en tant cap al sector privat i pensar una estona abans de promoure vagues. El que estan generant ara mateix i molts cops més es una mena de repulsió cap a la seva figura. Fent amics, vaja. Haurien d’entendre que són uns privilegiats.