'Vidateques'

Això han fet a la biblio? Ai, menys llegir, avui dia hi fan de tot a les biblioteques...

Fa un parell de divendres vam anar a la biblio de Prada Casadet a fer uns pingüins. Van quedar la mar de bé i encara els tenim per casa, decorant el menjador. A la d’Encamp i a la de Sant Julià hi hem anat sovint a escoltar contes o a aprendre diferents coses de gent que ve a explicar-les, com les diferents varietats de te. A la de Canillo hi anem cada dimarts. Les nenes pinten, llegeixen contes o em demanen que els en llegeixi. Jo fullejo llibres, llegeixo la premsa, m’aprofito de la Wi-Fi o aprofito per fer feina o escriure bajanades com aquesta d’avui. Si hi vaig sense les nenes, acostumo a anar-hi per estudiar o per llegir coses que requereixen un grau d’atenció important. Allà, acostumo a coincidir amb estudiants amb una edat compatible amb el Carnet Jove. M’agrada fixar-me en com treballen, i també, en com no treballen. Em reconforta quan els veig que són incapaços d’aguantar-se el riure i esclaten en una riallada que contravé totes les normes i que només poden aturar sortint una estona de la sala i acabant l’anècdota fora, amb llàgrimes encara als ulls. Sí, em reconforta. Primer, perquè com ens recordaria la Sra. Brunet –la bibliotecària protagonista d’El lleó de la biblioteca, un dels contes que els darrers anys han servit per premiar els nens que han seguit el programa Nascuts per llegir–, hi ha dies en què ens hem de saltar les normes, també a la biblioteca. I també –i sobretot– perquè el fet que els nostres joves considerin les biblioteques com a un espai interessant per compartir una tarda mixta de feina i oci em sembla una excel·lent notícia. També un símptoma de la disponibilitat d’espais de socialització relativament lliures a casa nostra. En un país amb hiverns freds com el nostre, ens calen substituts de les places públiques. Poden ser els cafès, òbviament, i els espais comuns dels centres comercials. Però què voleu que us digui, no m’acaben de quadrar amb el meu concepte d’espai públic... Per tot plegat, la primera frase de l’article no em pot semblar mai una crítica: les biblioteques són, ara per ara, i encara que no hi haguessin llibres, un dels espais públics més interessants que ens queden. No ens les deixem prendre.