Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

En perill d'extinció

Soc una ‘rara avis’ i potser intuïu que això em comporta problemes
Actualitzada 08/02/2018 a les 07:07
Fa uns anys, en un altre diari, expressava el meu convenciment de pertànyer a una sub­espècie en perill d’extinció: la dels catalanoparlants monolingües. Ara ja ho puc donar per ferm. No vull formar part del club de les persones amb la llengua bífida o viperina ni penso permetre que el català sigui una llengua de segona al costat dels idiomes que algú considera superiors ni penso parlar o escriure catanyol o catanglish. I tenir tres o quatre llengües o una de sola i haver-la de girar ja em provoca un dolor esgarrifós dins la boca.
Tampoc us penseu que soc una ignorant d’anar-hi anant. El que vull dir és que a casa meva (en territori de llengua catalana) només parlo en català si no és que l’interlocutor té una bona excusa. Els altres idiomes els parlo més o menys bé només a l’estranger, a casa dels altres. En territori de parla francesa sempre m’hi he entès en francès, tot i que alguna vegada he estat a punt d’enverinar-me per haver intentat demanar peix, i a les Espanyes hi parlo l’idioma que em van ensenyar a col·legi, és a dir, el castellà, i el parlo tan bé que tot just saludar algú amb aquell “hola” tan palatal que tinc ja s’adonen que no pertanyo a la seva tribu, sinó que soc una d’aquells “ellos” als quals estimen tant.
Ja veieu, doncs, que soc una rara avis i potser intuïu que això també em comporta problemes en el nostre pa de cada dia. Per exemple: si vaig a algun hotel i vull que em despertin a dos quarts de vuit, he de dir que ho facin a dos quarts de set perquè, si no, em desperten a dos quarts de nou. Vista i apresa aquesta tècnica, ja puc dormir en pau; però encara no hi puc menjar. L’altre dia vaig demanar un músic per a dos i el cambrer em va dur dues culleretes: m’hauríeu d’haver vist la cara! Havia entès “mousse”, perquè es veu que el francès sí que l’entenia. Si en comptes de ser a Barcelona hagués estat a l’Empordà i hagués demanat grana de capellà, no vull ni imaginar què coi m’hauria dut! Com podeu entendre, ja fa anys que no demano cafè amb gel; entre altres coses, perquè el cafè amb llet el trobo del tot fastigós. M’he passat directament al cafè (sol no: amb cullereta, un platet, una tasseta i sucre); això sí, amb un bon whisky per anar tirant.
  • #1 Rimentol
    (09/02/18 20:53)

    DE QUAN ERA «MONO-LINGÜE». Temps era temps, quan començava a tenir ús de raó (per si no ho sabíeu, abans ja es tenia ús de raó als set anys!), sovint sentíem per la ràdio el corrido «La cama de piedra». Com que teníem veïna que tenia una cama de fusta, no em venia pas de nou que algú la tingués de pedra. Home, una mica feixuga, sí que pensava que ho devia ser!

    https://www.youtube.com/watch?v=M7Ls8t36rZ8

    Respondre
1
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477