Altura

Aquesta setmana amb la suspensió de la sessió d’investidura del president de la Generalitat el camí de Catalunya cap a la república ha rebut una sacsejada de nivell alt a l’escala de Richter. Seguint el llibre d’estil al qual ja estem avesats, el bombardeig mediàtic ha estat aclaparador arreu i en tots els sentits. No cal dir que com que en tenen més i de més grans a disposició, els titulars (des)informatius estatals han fet més soroll. El pessimisme s’ha estès entre els sobiranistes catalans, encara que d’aquí a donar-los per derrotats hi ha un món. L’envit és massa important. Una captura de pantalla no és una arma de destrucció massiva capaç d’anihilar la gent. El poble, que és el veritable impulsor del camí cap a la república, manté l’envit. Ous d’una altra cistella són el comportament i les reaccions dels polítics del bloc independentista. Tots som humans, però quan comencen a surar els interessos partidistes per sobre del general cal estar a l’aguait! Ja sabem que en política no hi ha amics, només interessos. El moment històric –en sentit cronològic– que està vivint Catalunya exigeix polítics a l’altura de les circumstàncies, per molt tòpica que l’expressió pugi semblar. I pel que sembla, n’hi ha un grapat fugint d’estudi. Un camí que a banda de donar més munició a l’enemic –com si la necessites– ja sabem on acaba. Vicent Partal en un dels seus editorials (Vilaweb) citava Tolstoi: “Els dos guerrers més bons són la paciència i el temps.” Poca cosa a afegir després de centenars d’anys. Fins i tot Mariano Rajoy amb la seva proverbial eloqüència verbal sap que “los catalanes hacen cosas”.