Creat:

Actualitzat:

Veure i gaudir The Post (Los archivos del Pentágono, en castellà), la pel·lícula que recrea el fi de la impunitat del govern dels EUA sobre la manipulació i ocultació d’informació de la guerra de Vietnam, ha estat com trobar un oasi al desert. Envoltats de misèria informativa a tots els nivells, la lliçó d’ètica professional i personal del mític Ben Bradlee, editor del Post; de Katharine Graham, la seva propietària; i de The New York Times, dona molt per reflexionar. No soc cap il·lús. El món ha canviat, cert. I la manera que tenim d’informar-nos també. A principis dels anys 70 tota aquella paperassa s’havia de fotocopiar amb unes Xerox king size; ara viatjaria en un llapis de memòria. El que continuem tenint és la nostra capacitat de distingir entre el que està bé i malament; el que es pot fer i no per mantenir un statu quo, legalitat o govern. Amb tinta, paper, principis –i pebrots– van desemmascarar les mentides que les administracions de fins a quatre presidents: Eisenhower, Kennedy, Johnson i Nixon, havien ordit per “salvaguardar la seguretat de la nació i dels seus ciutadans”. Van plantar cara a una de les màquines governamentals més potents del planeta. I se’n van sortir perquè als EUA la separació de poders no tan sols existeix, sinó que a més se la creuen; malgrat que això pugui semblar inversemblant o sigui una quimera en altres latituds. La resta continua sent la mateixa vella lluita de sempre pels drets civils i la justícia. Només perquè ens ho hagi recordat, The Post ja és una pel·lícula important. I si té la possibilitat, faci’s el favor de veure-la en V.O., paga la pena sempre!

tracking