'Snowflakes'

Els diuen snowflakes. Pell fina, que diríem a casa nostra. I parlen de generació: Snowflake Generation. Ja sabeu com va, ens encanta etiquetar les coses... A mi, la vinculació amb una generació en concret no m’acaba de funcionar; la tendència cap a l’aprimament epidèrmic em sembla una dinàmica generalitzada. La podem veure entre els nyenyenye (tots aquells que remuguen sempre per la manca de tot –sí, de tot: cultura, paciència, interès, iniciativa, responsabilitat i completeu amb la resta del diccionari– per part del jovent i que defensen que abans sempre es feia tot millor) i també entre alguns mil·lennials, que no toleren cap discrepància mínima amb la seva cosmovisió. L’actitud snowflake ha tingut la seva presentació en gran públic aquesta setmana amb la crítica retrospectiva generalitzada amb la sèrie Friends, per homòfoba, masclista o sexista. Sentint arguments d’una banda i de l’altra, no acabo de tenir clara la meva posició. Em passa una mica el mateix que amb el fet de ser políticament correcte: entenc els aspectes negatius però alhora penso que el políticament correcte té efectes transformadors positius. Però no fugim d’estudi. No sé on soc en el debat, però el debat em sembla molt interessant. Hem d’eliminar el racisme a la ficció? Sí? Segur? Podrem pensar igual el racisme si el foragitem del cinema o la literatura? No n’estic segur... I un cop existeix, a les creacions anteriors, cal amagar-lo? Sempre em va semblar molt interessant –ja veieu que això d’avui tindrà un punt zàping– la posició d’algunes organitzacions de negres dels Estats Units que s’oposaven a parlar d’afroamericans o de fenotip i reivindicaven poder parlar de negres i de raça, no perquè ho validessin, sinó perquè volien posar el problema de la raça i del racisme sobre la taula i invisibilitzant-lo no s’arriba enlloc. Si la gent parla de races, si la gent pensa races, si la gent magnifica el fenotip fins a construir-lo com a raça, no podem deixar de parlar de races. Ho eliminarem dels papers, però no de la ment. I em passa una mica el mateix amb aquest debat dels snowflakes: menys èmfasi en l’emissor i més empoderament del receptor. I recordem que ens queden les edicions crítiques. Aquí, el debat sobre l’obra de Céline a França les darreres setmanes ens pot donar alguna llum...