El llop

No és pas gaire lluny. A la serra del Port del Comte, al vessant sud de la feréstega vall de Lavansa. A vol d’ocell, el tenim a una trentena de quilòmetres (si és que no n’hi ha algun que pul·luli més a prop, que prou podria ser). Ja fa uns anys que se’n parla: el llop ha tornat, procedent –diuen els biòlegs que hi entenen– d’Itàlia, com aquella lloba capitolina que, al començament de la història de Roma, va alletar els bessons Ròmul i Rem.

L’han fotografiat amb una d’aquelles càmeres espia que hom estaca en un arbre i on, habitualment, només hi apareixen gossos de caçadors despistats, guineus i teixons.

De moment, és una presència excepcional, restringida, del tot discreta i misteriosa. Sembla que ha atacat algun ramat i que és un llop solitari. Però ens pensàvem, il·lusos, que no en veuríem mai més. Poques bèsties han estat combatudes amb tanta ràbia com els llops.

Els han caçat, els han emmetzinat, els han proscrit, han protagonitzat els contes més terribles. Les autoritats pagaven una petita fortuna trinco-trinco per cada prova de mort.

Però tot torna. L’ossa no és lluny i ha resistit un combat tan intents com el que hem lliurat contra els llops. Pensem, il·lusos, que hem estat capaços de domesticar el món quan l’únic que ha aconseguit l’home és embrutar-lo.

Quan comprenguem que aquí hi estem de pas i que som uns simples llogaters començarem a anar una mica millor.