Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Carrers i places han de respirar

En les aglomeracions urbanes hi ha espais comuns engiponats amb poca gràcia
Actualitzada 19/01/2018 a les 20:41
Ens costa sovint passar per un carrer o travessar una plaça i entendre el perquè de la seva fesomia. Al contrari dels llocs on t’hi trobes a gust, hi ha carrers i places on no ens és agradable de ser-hi i si haguéssim de seure-hi una estona o restar drets esperant l’arribada d’algú amb qui hem quedat en aquell indret, ens hi trobaríem com un peix fora de l’aigua. A vegades pel soroll del trànsit, a vegades per no veure-hi cap banc ni seient enlloc, altres per ser desangelat, el cas és que en les aglomeracions urbanes hi ha espais comuns engiponats amb poca gràcia, amb molla de personalitat. Això passa a les grans ciutats, però també en segons quines altres ciutats o viles de mida mitjana o bé, i ho veiem amb els nostres propis ulls, a pobles petits. Fa mal d’ulls trobar-te amb això que s’anomena mobiliari urbà i haver de mirar-t’ho dos cops abans no entens el perquè d’aquella actuació en aquell emplaçament. Per posar un exemple proper, de fora d’Andorra i així ens estalviarem ferir susceptibilitats casolanes, quan passem per Martinet i els ulls se’ns en van cap aquell costellam metàl·lic de la palanca que travessa el Segre, oi que se’ns fa com estranya aquella cresta blanca de proporcions i encara més, de línia poc escaient a l’indret? Qui la va pensar als despatxos de la Generalitat, devia tenir al cap algun passeig marítim més que el Segre al seu pas per Martinet. I no diguem, encara que des del cotxe ho veiem fugisserament, segons quines escultures que es posen a les rotondes de darrera generació, amb tan poca gràcia que semblen ombres i no pas estructures amb cara i ulls.
Pensar els espais comuns per on transitem és la gran assignatura dels qui tenen la responsabilitat d’idear la trama urbana i endreçar-ne els seus vials i places. I ho és encara més en destinacions turístiques on la presència de vianants assoleix proporcions notables. Una riuada de gent per l’avinguda Carlemany, i ara ja parlant d’aquí, ha de tenir l’espai alliberat de cotxes per poder tenir el carrer de banda a banda per passejar-hi, és clar, però també ha de tenir els elements per poder aturar-nos i seure una estona, en bancs que no siguin només disseny, sinó que serveixin per seure-hi bé. I si cal algun raconet que faci com de placeta, amb algun arbret que doni aire de vida i trenqui la línia recta del carrer. És a dir, que a l’hora de passejar pels carrers principals dedicats al comerç i als serveis, ens amarem de l’indret i no ens agafi aquella sensació d’estar enmig d’una artificiositat impersonal. Recordem aquella mala pensada, que per sort no es va portar a terme, dels arbres metàl·lics que es van posar i es van haver de treure a l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella. Allò era un garbuix de tubs que no feien més que asfixiar visualment l’avinguda i no deixar-la respirar. I encara que el seu dissenyador, l’arquitecte Enric Miralles, tingués renom, aquell invent de fanals en forma d’arbre no era adient i més que sentir-te acollit et feia sentir un neguit semblant al que t’agafa quan ets parat a la vorera d’una carretera i passen els cotxes a corrua feta i no esperes a creuar-la, no pel fet de creuar-la, sinó per deixar de sentir el brogit dels motors.
Carrers i places han de respirar, han de ser fets amb tot el tacte, i d’això en dependrà la bona salut de la gent que hi passa i la bona salut econòmica dels establiments que s’hi troben radicats. Per això fa tanta basarda sentir que s’alçaran edificis de 20 plantes al cor d’Andorra o d’Escaldes, esgarrant l’amplitud de paisatge on podem respirar visualment, amplitud de visió cap a Carroi o cap a Padern que malauradament cada vegada queda més escanyada. De què serviran tantes alçades si precisament la gràcia d’aquest país era poder respirar amb els ulls, lluny de les verticalitats urbanes de les ciutats, que és d’on provenen la majoria de turistes? De què serveixen projectes estètics com el The Cloud, sense cap sentit operatiu ni funcional, emplaçat en un país de muntanya que ja té una densitat urbana per sobre de la mida que fa el dia a dia agradable? Que respirin els carrers amb places obertes, on de dia hi jugui el sol i des d’on de nit puguem mirar les estrelles.
  • #3 Pere
    (20/01/18 18:37)

    Són més Andorrans els nostres veïns que nosaltres. Hem perdut la nostra identitat, els nostres usos i costums i ja no sabem qui som. Trist, penós i vergonyós, en el que ens hem transformat.

    Respondre
  • #2 Àngels Codina
    (20/01/18 15:00)

    Felicitats per l'article Jordi, no puc mes que estar-hi d'acord! Els dissenyns que es primen avui dia nomes obeeixen als Egos dels seus respectius dissenyadors totalment desvinculats de la funcionalitat a la que están destinats. Seguint els teu exemple, les andrómines de la Tagliabue, inapropiades a mes no poder, en la meva opinió eren mereixedores d'un zero i tornada a l'escola...i quants milions de diner public esmerçats? Hauriem de tenir en compte el fet de la nostra geografia i fer-ne un fet diferencial d'humanisme i qualitat existencial, de cap manera renyit amb la modernitat, gent creativa i válida en tenim, el que falla son els que decideixen, sovint posats a dit i/o sense coneixements apropiats.

    Respondre
  • #1 Xandri
    (20/01/18 09:50)

    El protagonista absolut de la nostra vall no són les persones i el seu benestar, són els automòbils, als quals adorem com el nostre vedell d'or,es el resultat d'un capitalisme desbocat.

    Respondre
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477